Si les eleccions gallegues han estat termòmetre d'alguna cosa és del tomb que el món està a punt de fer cap als valors conservadors. El prestigi de la retòrica liberal té els dies comptats. Les guerres d'Ucraïna i de Gaza, i les mentides dels nostres partits, han posat sobre la taula els límits de la llibertat i del progrés. El liberalisme ha deixat créixer massa irresponsables a l'esquerra i a la dreta, per poder mantenir l'hegemonia que ha tingut els últims 60 anys. El gran vencedor de les eleccions gallegues ha sigut el nacionalisme moderat, que s'ha endut més del 75 per cent dels vots.

Els bons resultats del BNG, i la victòria de Feijóo contra el Madrid d'Aznar i Vox, hauria de preocupar els partits del règim de Vichy. A Galícia ha guanyat el discurs conservador del primer Jordi Pujol, i a Catalunya no hi ha cap partit que representi aquesta actitud. Els hereus de Convergència han comprat tots els discursos fàcils, i han tocat tots els botons. El PSC ha passat de defensar l'autodeterminació a posar-se al costat de les lectures franquistes de la història, per abraçar després l'amnistia de Pedro Sánchez. El partit català més conservador dels darrers anys ha sigut ERC, que ja és dir.

A tot el món occidental, les nacions es comencen a replegar en elles mateixes, i a Catalunya no hi ha cap formació política que pugui canalitzar aquest moviment. Com sempre, els primers que van saber frenar a temps van ser els anglesos i també, com sempre, els catalans ens hem quedat a mig camí, intoxicats per la guerra cultural que ens fa Espanya. A les eleccions gallegues s'ha vist molt bé fins a quin punt Sumar i Vox són ombres xineses projectades per Madrid —igual que ho va ser Podemos en el seu moment—. Els límits de la propaganda judicial i mediàtica espanyola es comencen a veure més clars i tot que les mentides del procés.

Davant del desconcert que regna al món, les societats que tenen una mica d'història i personalitat van a buscar l'equilibri en els valors de la nació, la propietat privada i la família

Igual que passarà en les properes eleccions al País Basc, a Galícia s'ha imposat el bipartidisme local i localista, és a dir, conservador. Davant del desconcert que regna al món, les societats que tenen una mica d'història i personalitat van a buscar l'equilibri en els valors de la nació, la propietat privada i la família. Després del procés, Oriol Junqueras va jugar la carta plurinacional del BNG, esperant que podria treure el vernís conservador que necessitava de les restes de CiU. El problema és que amb les restes de CiU no es pot muntar un bipartidisme català ni un partit central que ho acapari tot.

A Catalunya ara mateix no hi ha possibilitat de connectar amb la història a través de cap partit. Per això, l'opció conservadora natural de moment és l'abstenció. L'abstenció és heterogènia, però té en comú la voluntat de no emmerdar encara més les coses. Junqueras va ser llest obrint les portes d'ERC a la nova immigració, que representa un electorat sense memòria; però sense el patriotisme que va encimbellar Pujol cap polític no podrà governar el país. A més, per una part dels antics convergents, ERC sempre serà el partit de la Guerra Civil, mentre que per l'altra sempre serà el partit que no va votar la Constitució.

La política catalana ha quedat embarrancada en les seves frivolitats i aquest és potser el perill més gran que amenaça Pedro Sánchez. Al líder del PSOE li convé liderar un partit dèbil, que pugui fer servir d'intermediari europeista entre les nacions d'Espanya i Madrid. Sánchez és fill d'una Espanya que havia existit sempre, però que no havia pogut manar mai, i només tindrà espai mentre pugui vendre una Catalunya més o menys pacificada i integrada a les institucions. És a dir, mentre pugui conservar el miratge de la democràcia espanyola, que és un valor gairebé tan important pels espanyols com pels catalans ho és la llengua.