Aquest matí, la Mesa del Parlament no ha admès a tràmit la petició de reconsideració de la suspensió de la seva condició de diputada —i de presidenta— de Laura Borràs, instada pel seu grup parlamentari, el de JuntsxCat. L’argument de la inadmissió a tràmit ha estat que la decisió de suspensió no és una decisió susceptible de revisió.

L’afer Laura Borràs cada dia que passa s’embolica una mica més. Si com fan els polítics en casos de processament per mala praxi en la seva gestió —dit suaument—, que dimiteixen quan se’ls obre judici oral, Borràs hagués fet el pas al costat, l’afer no s’embolicaria més. Ara, en canvi, és un autèntic disparador de desunió entre les forces polítiques independentistes —propiciant que unes diguin a unes altres que no ho són d’independentistes, que són mers autonomistes—, situa al Parlament lluny de la seva deguda imatge i, per acabar-ho d’adobar, es juga a fet i amagar al caire de la ruptura del govern de col·lació. Tot molt edificant com a exemple de bon govern, que recordem, és un dret fonamental dels ciutadans europeus. D’europeus que ho són més enllà de llur posició geogràfica; ho són des del punt de vista de compromís polític de la democràcia avançada.

Les bases per fonamentar la petició de reconsideració són de dues menes. La primera és un feix de tres motius: vulneració els drets a la presumpció d'innocència, a la participació política i a la seguretat jurídica, aspectes sobre els quals ja vaig escriure fa uns dies i que no cal reiterar aquí. En canvi, al segon ordre de raonaments sí que paga la pena donar-li una ullada.

La formulació de la reconsideració es fonamenta, a més, en nou element: el dictamen del Comitè de Drets Humans de l’ONU, conegut ahir, i que recrimina Espanya, sense cap conseqüència jurídica pràctica —tot s’ha de dir, cosa que el desmereix prou— per la privació prèvia a la sentència del càrrec de diputats a Junqueras, Romeva i Turull. Es va fer servir, censura l’ONU —com havíem dit aquí—, una disposició legal d'impossible aplicació al seu cas —atesa la manca radical de violència en llur comportament—, el que feia que l’esmentada suspensió de la condició de diputats obtinguda a les urnes fos arbitrària, innecessària, desproporcionada i sense cobertura legal estricta.

En favor de Borràs es branda aquest dictamen: no és legítim desposseir ni tan sols provisionalment, prèviament a una sentència ferma, un diputat del seu escó. Sembla un argument contundent i que hauria hagut de moure la Mesa del Parlament a girar cua i revocar la suspensió de Borràs acordada el juliol passat. La paraula clau és "sembla". Sembla, fa la sensació, es podria dir... que és d’aplicació el referit dictamen al cas de la presidenta suspesa. Podria semblar, podria fer la sensació, però no; ai las, el dictamen de l’ONU no és d'aplicació al cas.

Ni per la temàtica ni per la norma ni pels subjectes que acorden la suspensió es pot parlar d’identitat de casos entre el dictamen per l’ONU i l’apartament temporal de la presidenta Borràs.

D’una banda, els supòsits de fet són diferents. En el cas sotmès a consideració de l’ONU es tractava d’una grollera manipulació de la llei per suspendre els càrrecs públics, diputats en concret, abans d’una sentència, per un presumpte delicte inexistent. Les respostes, més aviat de meritori, que dona l’estat espanyol a la reclamació de Junqueras, Romeva i Turull per la privació del càrrec electiu, confirmen que la decisió judicial va ser arbitrària i sense cap mena de fonament ni en la llei ni en els fets que són a la base tot l’esdeveniment processal. Ras i curt: un frau i abús de llei com una catedral.

En el supòsit arbitrari dels diputats suspesos per causes de l'1-O som davant d’un cas de repressió de manual de lawfare. Això ho sabem bé. Però aquí no acaba la cosa. Els fets que presumptament hauria comès Laura Borràs en connivència amb un amic i un funcionari, d’acord amb la interlocutòria que obre el judici oral, tal com hom ha difós a bastament, és un acte de presumible de desviació de poder en funció d’interessos aliens a la causa pública, al marge que hi hagi un benefici econòmic, en el sentit político-criminal que proposa la Comissió Europea des de 2014. Són actuacions que, encara que no fossin vinclades a la corrupció, res tenen a veure amb el Procés, és a dir, amb la repressió d’independentistes. O dit d’una altra manera: una cosa són actes independentistes i una altra cosa són actes d’independentistes que res tenen a veure amb la independència, siguin de caràcter corruptiu o no. En conseqüència, tenim una inexistent rebel·lió com a pretext de la suspensió de la condició d’electe envers un presumpte feix de fets (durant quatre anys i per import de més de 330.000 €) que, com a mínim, és constitutiu de mala praxi administrativa. 

Tanmateix, hi ha un aspecte encara més radical que desfà l’eventual analogia entre ambdues situacions. La giragonsa de la suspensió dels processats pel Procés va ser acordada per un jutge, de forma arbitrària. En canvi, la suspensió de Borràs és un acte parlamentari, sense cap mandat judicial, acordat per l’òrgan directiu del Parlament, la seva Mesa, en estricte compliment del que decreta imperativament una disposició parlamentària, de caràcter regenerador de la vida pública, i aprovat per absoluta unanimitat dels parlamentaris. Dit d’una altra manera: ni per la temàtica ni per la norma ni pels subjectes que acorden la suspensió es pot parlar d’identitat de casos entre el dictamen per l’ONU i l’apartament temporal de la presidenta Borràs.

Aquesta distinció comporta quelcom que els diputats, especialment els directius, de JuntsxCat han de tenir present. També, amb ocasió dels casos que van ser a l’arrel de la introducció en el Reglament del Parlament del ja famós article 25.4, els casos d’Oriol Pujol, de Millet —amb el gerent de CDC, Osàcar, com a protagonista i després abandonat— o, finalment del patriarca Pujol Sr., els dirigents de l’època de CDC, ara a JuntsxCat, prediquen idèntica pretensió d’innocència i de persecució. 

La memòria fa trontollar la vergonya.