No és culpa de Junts

A Espanya es repeteix una explicació tan còmoda com equivocada: l'auge de l'extrema dreta és culpa de tots menys del govern espanyol. És culpa de l'oposició, dels jutges, de la premsa hostil, de les xarxes socials, d'Europa, de les crisis globals, de la desinformació internacional o, fins i tot, d'una suposada immaduresa democràtica de la ciutadania i, sobretot, de Junts. Aquesta explicació, repetida amb insistència des de posicions governamentals, és el símptoma d'un poder que es nega a revisar-se a si mateix i, per tant, eludeix tota responsabilitat sobre els efectes polítics de la seva pròpia conducta. Tanmateix, si hi ha un lloc on hem de buscar l'origen de l'ascens de l'extremisme, aquest lloc no és cap altre que el govern espanyol, que ha contribuït decisivament a erosionar la confiança pública, deteriorar les institucions, degradar l'espai polític i debilitar els valors democràtics. Quan el sistema falla des de dalt, el que brota des de baix no és participació, sinó frustració; no és confiança, sinó desencantament; i, en aquest caldo de cultiu, és on germinen inevitablement els discursos d'extrema dreta.

La primera causa d'aquest deteriorament democràtic és l'absència d'un projecte polític autèntic. Un país pot suportar crisis econòmiques, tensions territorials o situacions excepcionals de gran importància; el que no resisteix és la sensació de buit, d'improvisació contínua, de relat sense substància. El govern espanyol ha substituït el projecte pel personalisme, i la visió pel tacticisme. Es governa, més que amb idees, amb la convicció que n'hi ha prou amb fidelitzar emocionalment els propis i demonitzar l'adversari. Aquest personalisme, que erosiona les bases del pluralisme, es manifesta en decisions explicades no en clau de país, sinó en clau de lleialtat envers la figura presidencial. En un Estat democràtic, la política s'ha d'articular al voltant d'institucions fortes, no al voltant de lideratges que funcionen com a pols afectius. Quan es governa des de la lògica de l'adhesió emocional, es reemplaça la democràcia deliberativa per una forma suau de sectarisme polític, que exigeix fe i no pensament, lleialtat i no diàleg.

Aquesta deriva no sorgeix del no-res: s'assenta sobre un deteriorament ètic profund en la gestió del que és públic. No es tracta només d'episodis de corrupció —encara que n'hi hagi a dolls—, sinó d'alguna cosa més greu: la normalització de comportaments que relativitzen l'ètica institucional. La frontera entre el que és públic i el que és partidista es dilueix, els mecanismes de control es consideren entrebancs, i els marcs constitucionals s'interpreten de manera discrecional, no per servir a l'interès general, sinó per acomodar-se a les necessitats del moment. Una democràcia madura depèn, abans que de les lleis, de la convicció ètica dels qui les apliquen. Si aquesta convicció es debilita, l'Estat sencer queda exposat a una forma de deteriorament silenciós però profund. Quan la ciutadania percep que els qui governen confonen legalitat amb conveniència, i legitimitat amb mera aritmètica parlamentària, conclou que el sistema és una estructura plàstica, modelable segons qui ocupi el poder. En aquest moment, la confiança —que és el capital polític essencial de qualsevol democràcia— s'ensorra.

La corrupció, en aquest context, no és només econòmica: és institucional, moral i democràtica. És corrupció fer servir les institucions com a instruments de combat polític. És corrupció tensionar al màxim òrgans de control que haurien de romandre independents. És corrupció degradar la meritocràcia, trivialitzar el control parlamentari, colonitzar espais de poder amb criteris d'afinitat personal i debilitar la cultura de la responsabilitat pública. Quan aquesta forma de corrupció es normalitza, les institucions perden l'autoritat moral que ha de sostenir-les. I quan les institucions deixen de ser referents d'imparcialitat, els ciutadans busquen solucions fora del sistema. L'extrema dreta apareix aleshores com el que mai no hauria d'arribar a ser: una alternativa davant la decadència. El feixisme no emergeix quan els extremistes es tornen més forts; emergeix quan els moderats deixen de creure en el seu propi sistema.

Un altre factor decisiu del descontentament és la incoherència convertida en forma de govern. S'estableixen línies vermelles que desapareixen al cap de pocs dies; es proclamen principis que es traeixen sense explicació; es construeixen relats vibrants que duren el que dura la següent necessitat estratègica. Aquesta volatilitat moral erosiona la credibilitat del poder i transmet a la societat una idea devastadora: que, a la política espanyola, res és estable, res és veritablement sincer i res es construeix pensant a llarg termini. La democràcia, per funcionar, necessita la coherència com a pilar moral. Sense coherència, només hi ha oportunisme. I l'oportunisme prolongat destrueix la percepció que la política serveix per a alguna cosa diferent de l'autoconservació de qui l'exerceix.

A aquesta cadena de problemes s'hi suma un element estructural: la complicitat de determinats mitjans de comunicació. No es tracta únicament d'afinitats ideològiques, sinó d'interessos econòmics que condicionen la línia editorial, la intensitat de la crítica i el nivell de fiscalització envers el poder. Quan una part rellevant de l'ecosistema mediàtic assumeix un paper de protecció, de justificació automàtica o de silenciament selectiu, es produeix una forma de corrupció informativa que vulnera directament el dret constitucional a una informació veraç. La democràcia necessita mitjans crítics, incòmodes, imprevisibles per al poder. Quan els mitjans esdevenen extensions del govern espanyol o socis interessats, es trenca la confiança pública, i la informació deixa de ser un mecanisme de control ciutadà per convertir-se en un dispositiu de propaganda. Sense premsa lliure, sense premsa ètica, la ciutadania queda indefensa davant el relat oficial, i aquesta indefensió genera sospita, cansament i desorientació.

El govern espanyol creu que només cal advertir sobre “el perill de la dreta” per aturar l'avenç de l'extremisme. Creu que la por pot substituir la política. Creu que la mobilització emocional constant serveix com a antídot contra la radicalització. No ha entès res. L’extremisme no creix quan es combat la dreta, sinó quan es degrada el centre polític, quan es perverteix l’ètica pública i quan s’alimenta la desafecció. Ningú abandona la democràcia per capritx: ho fa perquè sent que la democràcia ha deixat de representar-lo. I quan un govern actua com si la política fos una prolongació de la seva pròpia voluntat, i no una estructura plural al servei del país, destrueix les bases mateixes sobre les quals se sosté la confiança ciutadana.

L'auge de l'extrema dreta a Espanya no sorgeix d'un buit ideològic, sinó d'un buit institucional

L'auge de l'extrema dreta a Espanya no sorgeix d'un buit ideològic, sinó d'un buit institucional. No prové de la rebel·lia cultural de la ciutadania, sinó de la decadència ètica del poder. No és fruit de l'excés de crítica, sinó de la manca d'autocrítica. És la conseqüència directa d'un govern que ha confós lideratge amb autopromoció, que ha fet servir les institucions com un escut personal, i que ha menyspreat la importància de la coherència, l'estabilitat i la fortalesa institucional. Les democràcies no s'ensorren d'un dia per l'altre; es desgasten lentament quan els qui han de protegir-les decideixen utilitzar els seus mecanismes per construir un règim de conveniència, no un estat de dret sòlid.

L'extremisme sempre arriba quan la política convencional falla. Arriba quan es trenca el pacte moral entre governants i governats. Arriba quan les institucions es perceben com a irrellevants, i la justícia com a parcial. Arriba quan la ciutadania sent que el poder viu en un altre món i que la seva vida és aliena a les prioritats dels qui diuen representar-la. Per això, assenyalar l'adversari i advertir sobre "el que vindrà" no resoldrà res. Res aturarà l'extrema dreta si abans no es reconstrueix la confiança en les institucions, si no es torna a la política la seva dimensió ètica i si no s'abandona el personalisme que avui substitueix la visió de país.

Qui creu que l'extrema dreta creix únicament per culpa dels altres s'hauria de mirar al mirall dels seus propis actes. Hauria d'analitzar com la seva manca de coherència, la seva corrupció moral, el seu menyspreu pels contrapesos institucionals i el seu projecte polític buit han alimentat una desafecció social profunda. Quan les institucions fallen, sorgeixen inevitablement solucions miraculoses que ni són solucions ni són miraculoses. I el que és realment alarmant és que, si el govern espanyol continua negant-se a assumir la seva responsabilitat en aquesta deriva, no serà l'extrema dreta qui destruirà la democràcia: serà la mateixa mediocritat del poder que li obrirà la porta i, en definitiva, no serà culpa de Junts.