No al diàleg, no al pacte, no a l’acord amb Espanya. No a una conversa que és l’acceptació de la derrota de Catalunya i, alhora, una invitació a perpetuar la submissió de la nostra nació mil·lenària. No, per descomptat que no, amics meus. O què s’han pensat que som nosaltres? Aquesta negativa, clara, no la llegireu enlloc més, però és que el lliure albir no té avui gaire partidaris que s’expressin en públic. Encara que, en privat, no se sent altra cosa. Tots els culs llogables ja s’han llogat i s’han emmordassat força consciències. Els mitjans de comunicació estan cada cop més allunyats del sentiment general del nostre poble, del poble que va sortir en massa el primer d’octubre de 2017, uns mitjans que estan més atrapats que mai pel dogal dels bancs i dels governs. Hem de dir no i mantenir-nos en el no, en el no de la dignitat i de la llibertat. M’ho heu ensenyat tots vosaltres, que el no és la paraula més preciosa del nostre idioma, la que ens fa bategar per dintre. I, sobretot, no a continuar amb aquesta comèdia irritant, amb la infàmia que ens avergonyeix a tots. No a aquestes converses infinites que són la raó de ser, el modus vivendi, el pretext del qual se n’aprofita gairebé tota la classe política, per descomptat el PSC de Salvador Illa i de Miquel Iceta, però també la fracassada i petitburgesa revolta dels Comuns i de Podem, d’un Podem que ja no pot ni vol. I també l’oportunisme voltor dels diputats d’Esquerra Republicana i de Junts per Catalunya, cada cop més confosos entre ells, cada cop més indistingibles, cada cop més compromesos amb la política que no gosa dir el seu nom, la política que esprem el pressupost públic per al bé particular. De la política que es dedica a la mecànica administració subrogada de l’estat espanyol, que ha oblidat les grans paraules, els grans compromisos amb la societat, la política que no té cap més altre horitzó que administrar la nostra impotència, la nostra incompetència, la nostra inacabable fugida de Kabul. No deixem d’evacuar Kabul, no deixem d’improvisar excuses de mal pagador, no deixem d’arronsar-nos d’espatlles.

Tot i que la tradició política de Catalunya és el diàleg. Tot i que la nostra societat s’identifica políticament en el pacte, o el que és el mateix, en l’equilibri dialogat entre les principals dinàmiques de la nostra societat. La nostra nació neix i s’articula a partir del pacte, és a dir, en el repartiment de la sobirania entre les dues forces que, des de l’edat mitjana, pretenien l’hegemonia catalana, des dels nostres orígens. En els pesos i contrapesos. Per una part la monarquia, per altra banda l’ambició de la noblesa, de l’església, dels burgesos i menestrals. Tots aquests grups podrien, en solitari, haver pensat d’imposar la dictadura als altres, però sembla molt més assenyat el condomini, un pacte raonat, un contracte de col·laboració, que unifiqui forces i optimitzi resultats, un gran acord que faci prosperar tot el país. Les societats col·laboradores són més riques que les competidores, segons ens diuen els teòrics de l’economia. L’autoritarisme reial quedà molt limitat i el benefici econòmic de la majoria, el realisme de l’economia, arrossegà tot el país a unes polítiques d’entesa sincera i d’autèntic respecte a les lleis com a punt de compromís, com a contracte social. En realitat, la tradició històrica del pactisme català contradiu fonamentalment l’actual comèdia de la taula del diàleg que defensa el president Aragonès. Perquè no beneficia el bé comú sinó unes determinades persones dedicades a la política, dedicades a l’immobilisme. Perquè la taula de diàleg no propugna el creixement econòmic ni el benestar de la majoria de la societat catalana sinó la perpetuació de la ruïna que suposa el règim colonial espanyol que, tradicionalment, ens escanya. La política que només convenç els polítics i els mitjans de comunicació subvencionats pels polítics té les hores comptades.

El fet viu de Catalunya subsistirà. Ho deia un gran malabarista de la política més indigna i vergonyosa, Francesc Cambó, un partidari del règim colonial espanyol i també de les desigualtats i de les inòpies. I és que Catalunya no s’acaba després de les renúncies de la classe política després del primer d’octubre de 2017. Al contrari, el primer d’octubre és un símptoma de l’esplèndid estat de salut de Catalunya, com a democràcia i com a nació. Tot i els problemes amb la normalització lingüística i amb la nostra salut com a societat. Tot i el desemparament de la classe treballadora, tot i els problemes que té avui la legítima representació política. No al diàleg que no és un diàleg sinó una manera de guanyar temps, de passar dies, d’empènyer anys. De tenir-nos quiets.