"Soc com el jonc que es doblega però sempre es manté dret"

Duo Dinámico

 

Només aparèixer en els moments de glòria i no en els de tedi o derrota. Norma bàsica del jo. L’últim glossat ple del curs, aquell que havia d’aprovar sense cap mena de dubte les lleis manipuladores de Bolaños —quin millor moment perquè els jutges ballin al teu ritme—, aquell que havia de portar als treballadors la jornada més curta perquè així la vida i els vots llueixen més, aquell que havia d’acabar amb les apagades que només els proposants van patir ha acabat amb retirades i amb un NO rotund a les propostes del govern. "Resistiré / Suportaré els cops i mai no em rendiré / I encara que els somnis se’m trenquin a bocins / Resistiré, resistiré".

És difícil comptar les vegades que Yolanda Díaz va afirmar, jurar, perjurar que la reforma laboral era un fet, que no tenia marxa enrere, que sortiria abans de les vacances, que fos com fos es faria. Ha sigut que no. Junts ho ha impedit, com, d’altra banda, ja havia anunciat. Parlar per no callar. Guanyar espai. Tenir relat. Doncs serà que no.

Li interessa a un partit catalanista donar les claus i l’espoleta de la Justícia al partit de Sánchez?

Un altre que també hi ballava era Bolaños, l’obstinat que ja ha reformat el ministeri fiscal, la justícia del segle XXI, i ha dissenyat l'escombrada dels jutges pota negra venent la vaca abans de tenir-la. Una altra vegada serà. Aquelles lleis tan urgents, sobretot pel que feia referència a retirar les acusacions populars que tant molesten quan són d’altri, s’ha quedat al calaix i no pas per la vaga de tres dies de jutges i fiscals, no, amb ells ni s’ha negociat, sinó per la postura de Junts. La negativa s’ha escenificat amb una plèiade d’esmenes demanant coses objectivament impossibles —podria Sánchez dissoldre l’Audiència Nacional així com així?, podria concedir un Consell de Justícia que el TC ja va tombar?— i que, segons sospito, el que pretén és posar un llistó literalment impossible a la negociació. Al cap i a la fi, li interessa a un partit catalanista donar les claus i l’espoleta de la Justícia al partit de Sánchez? Els jutges i fiscals no s’ho creuen, deure a Puigdemont almenys l’endarreriment del que consideren un abús, que a més ho és. A aquest pas, “el pròfug” es corona com “el salvador”. Tinc alguna aposta en vigor al respecte.

Com que l’hòstia en aquestes qüestions ja era coneguda, es van apartar abans de patir la derrota i el Govern va desitjar escenificar que encara té suport, que encara pot governar, presentant un decret, anomenat pels del relat, “antiapagades”. Es diu legislatiu màgic, aquell en què els únics que ens van fer patir un zero absolut, l’apagada impossible, ara corregiran les qüestions sense parlar ni negociar amb ningú i, el pitjor de tot, sense haver deixat clares les causes del desastre. Qui ens dirà que no a un decret que eviti amb la seva lletra, esculpida al BOE, que ens tornem a quedar a les fosques? Aquesta és la nostra, degueren pensar quan es van treure l’as de la màniga, i tanquem el curs guanyant els triomfs per poder descansar tranquils i reiniciar-nos, com el Doctor Who. Vaitot a la gran, senyories. Derrota absoluta és el que s’han endut. Han tingut els vots en contra de l’oposició i de dos dels seus anomenats socis, de manera que la suma de PP, Vox, Podemos i Junts ha donat 183 vots en contra. Negació absoluta. Una demostració que votar el mateix no vol dir votar junts i que cal agafar l’opció que cada formació consideri sense pensar qui tocarà el mateix botó amb les mateixes o diferents raons. Com pretendre que hi ha una majoria que suporta el Govern, uns socis amb què comptar, una legislatura per acabar? Quina hòstia, tu.

Però això continua. Cada cop augmenta i augmentarà l’afany legislador sense futur. Agitar-se perquè no es vegi la paràlisi. Es cou la llei de secrets oficials que demanava el PNB, però amb trampa, compte, perquè introdueix sancions administratives amb multes milionàries per als qui publiquin assumptes sota secret. I si és secret però el periodista se n’assabenta per una altra via? No hi ha manera que redactin res en el qual no tregui la poteta l'afany ben poc progressista de posar traves governatives als periodistes. No és l’únic. Ronden per aquí projectes impensables amb la feblesa del govern actual, com el que pretén canviar l’accés a la funció pública en qualsevol de les branques. Quina dèria que han agafat amb carregar-se les oposicions! Ves a saber per què, ves a saber qui els ho aprovarà.

Finalment s’han conformat amb una victòria pírrica i un canvi cosmètic que reflecteix de forma tragicòmica l’essència d’aquest govern. Relat: canviem el nom del Congrés dels Diputats a Congrés per ser més inclusius. Realitat: el nom està recollit a la Constitució i, per tant, per canviar-lo, com per canviar el terme “discapacitat”, cal fer un procediment de reforma. Es pot tirar endavant aquesta reforma? Doncs no, no hi ha vots. Ah, doncs ho canviem al Reglament per a consum intern. Ni canviarà en el frontal ni canviarà la denominació oficial ni farem altra cosa que un gest de consum intern que ni tan sols es consumirà molt. Les grans reformes del govern de la majoria progressista minvant o inexistent. El triomf per endur-se a la boca abans de començar les vacances perquè a la tornada pretenen que tot s’hagi oblidat. Realisme màgic. Dit i fet. Per si de cas, per si el triomf no era suficient i les derrotes eren tan tremendes, Sánchez ha tocat el dos a la recerca d’elogis millors.

El Congrés, d’entrada no i tot fa pensar que de sortida, tampoc.