A casa ens miràrem amb molt d’interès la gala de la Nit de les Lletres Catalanes, transformació de l’antiga Nit de Santa Llúcia amb la qual Òmnium i l’Institut d’Estudis Catalans han pretès organitzar una orgia televisada de premis per excitar el portamonedes de la tribu de cara a la ingesta de Sant Jordi. Pel que fa a la superfície de l’invent en qüestió, la nova efemèride certifica que els catalans —d’ordir gales— no en tenim ni la més reputa idea. Servidor afegiria que el fet és tota una sort, car això de muntar fastos només ho dominen els pobles grandiloqüents i una mica xarons d’estètica (ho certifiquen els nostres adorables enemics i també els americans). Dit això, el tinglado va anar prou bé com recordar que la Sala Oval del Menac resulta un indret tan sumptuós com d’impossible sonorització i també per palesar que —amb la Llacha jubilada— el llagrimer nacional és patrimoni de les cançonetes de Ginestà.

En aquestes condicions prou difícils, i atesa la incoherència de transformar una gala literària en una versió dels Goya (però amb la gent encara més mal vestida), cal agrair la tasca dels seus tres presentadors a l’hora d’intentar salvar una mica els mobles. L’Elisenda Pineda tant li carda el que foti, car la seva correctíssima pronúncia de la nostra fonètica li hauria de regalar immunitat parlamentària de per vida. En Graset va tirar d’ofici i continua fent veure que llegeix amb molta gràcia (Xavier, molt a favort de cascar-se un verset quan s’escaigui, però tingues la bondat de dir l’heptasíl·lab d’en Carner com Déu mana o t’enviarem els tancs a casa). L’Alba Riera va convertir el seu petit espai (això de L’Illa de les lletres em va agradar; si mai faig un pòdcast de llibres li posaré un títol semblant, reina!) en una rèplica del plató de La Turra amb preguntes gojosament inframentals, ben plenes de castellanismes.

Això de la nostra literatura sempre ha d’incloure una certa plorera rabiosa per l’estat de la llengua i de la nació. En aquest sentit, celebro que —entre tants discursos sobre el bel·licisme i la sordidesa del món— el nostre gran Ramon Monton (que ha versionat Joseph und seine Brüder del plom d’en Mann perquè quatre sonats puguem llegir-nos-el en català; ja vaig pel tercer volum, Ramon; molt bona feina!) tingués la bondat de recordar que, d’entre els pitjors totalitarismes que veiem al món, hi ha el dels espanyols amb la nostra gent. També ho recordà un literat fantàstic com és en Carles Rebassa, que tingué la gràcia d’equiparar la voluntat d’exterminar-nos de l’enemic amb la traïdoria dels virreis nostrats i dels botiflers processistes. Tot això està de puta mare, caríssims col·legues; però el vostre discurs guanyar en solidesa i pes moral quan no accepteu guardons dels col·laboracionistes del club d’Òmnium.

No cal ser un geni de l’anàlisi editorial per veure com aquesta Nit de la literatura i la política cultural del nostre Govern bilingüe continuen solidificant l’oligopoli editorial de Penguin Random House, el Grup 62 i Abacus

Però tot això, deia abans, forma part de l’univers de la pell i molt sovint (en això no compro l’ètica planiana) la veritat es troba en l’ossada sistèmica que descansa sota les aparences. Perquè no cal ser un geni de l’anàlisi editorial per veure com aquesta Nit de la literatura i la política cultural del nostre Govern bilingüe continuen solidificant l’oligopoli editorial de Penguin Random House, el Grup 62 (comandat per Planeta) i el nou prota d’aquest trifàsic, també engreixat pels socialistes; parlo d’una cooperativa (sic) anomenada Abacus que, en cas de rebre més milions d’euros de la cosa pública, aconseguirà que a l’Oriol Soler i al Roures els torni a créixer la cabellera. Si ningú no reacciona, aital conglomerat es carregarà el sistema d’editorials independents, autèntic motor del nostre renaixement literari (fixeu-vos per exemple com el guardó a l’autor novell és un atac directe al Documenta, publicat per L’Altra).

Entenc que el lector pugui sentir-se confós davant d’aquestes esmenes, perquè a Catalunya sovint parem més esment a la brillantina d’una celebració televisada que no pas a la merdeta que s’amaga sota la catifa i, a banda d’això, ens manquen periodistes culturals per a qui la feina vagi més enllà de fer-se selfies a la Sala Oval. Però ja sabeu que a casa ens agrada certificar el cinisme que descansa sota els nostres aplecs de tres al quarto, sobretot quan aquests volen fer-se passar per una celebració abrandada de la pròpia lletra, protagonitzada —en aquest cas— per una organització que, davant del Suprem, sempre declara en espanyol i que, acabada la lluita emancipadora, acostuma a anar-se’n a reposar a Suïssa o a viure ben feliç mentre s’engreixen els imperis de les editorials espanyoles. Dit això, una darrera recomanació; si voleu llegir la novel·la de l’any, cruspiu-vos els Escenaris d’en Sala.

Felicitats a tots els premiats i perdoneu les molèsties.