Ser una nació ocupada ens predestina a tenir una relació distorsionada amb la nostra història, amb la nostra tradició literària i, concretament, amb la nostra tradició articulística. El relat oficial el signen els ocupants i sembla que, per a descobrir aquelles veritats que realment ens permeten explicar-nos amb una certa perspectiva de passat i de futur, cada generació de catalans ha d’emprendre la tasca d’unir les peces sobre un llenç blanc. Escriu la Júlia Ojeda al pròleg de Prosa de combat (Comanegra), el recull d’articles de Manuel de Pedrolo, que el llibre neix de l’intent de “desviar la condemna històrica que cíclicament ha caigut damunt de cada fornada d’independentistes, que, buidats o privats del fil roig de la memòria que els connecta amb els homes i les dones que els han precedit, són obligats a redescobrir les mateixes veritats, a enfrontar-se als mateixos obstacles i a haver de combatre una narrativa imposada que els fa dubtar de la seva pròpia legitimitat i la seva raó d’existir”.
L’edició de l’assagisme polític de Pedrolo permet reconnectar amb unes veritats que, bo i ser escrites en unes circumstàncies històriques determinades —la transició, la naixença del pujolisme—, encara expliquen el gest des d’on l’articulisme independentista ha d’escriure avui. La seva prosa és farcida d’anàlisis que manifesten fins a quin punt el país d’aleshores i el país d’avui —el del postprocés, el de la derrota i el de la pax socialista— obliguen els independentistes a enfrontar-se amb una sensació constant d’anestèsia. I a enfrontar-se, també, al silenci imposat i a la complicitat amb el silenci autoinfligit d’aquells qui s’aprofiten de la desfeta. Escrivia Pedrolo, exposant-los: "«Noi, em sap greu que de moltes coses no se’n pugui dir res…», es lamenta un tercer. Però no n’ha fet la prova, als calaixos no hi té cap treball inèdit, refusat, prudent, per tal d’evitar-se maldecaps, ha optat per no perdre el temps. «Cal tenir paciència, esperar una mica», t’assegura un altre (...) que no vol pensar que, tot esperant, hi ha dues generacions que es despersonalitzen". Aquests paral·lelismes carreguen la frustració de la repetició i la naturalesa cíclica de l’assimilació espanyola —i el seu efecte sobre els catalans— i, alhora, l’esperança que posant-los-hi nom siguin més fàcils d’identificar i d’ensorrar.
No voler formar part del sistema polític i cultural que manté el país sotmès per protegir els seus interessos, ja aleshores, volia dir escriure sota l’amenaça del rebuig
Recuperar Pedrolo fa servei per a prendre consciència que no som els primers descobrint el país i, també, per a prendre consciència que la lluita interna dels qui fem articulisme independentista ja va ser la seva. No sé quants en som, ja no sé si “som”, però jo m’hi compto. No voler formar part del sistema polític i cultural que manté el país sotmès per protegir els seus interessos, ja aleshores, volia dir escriure sota l’amenaça del rebuig. Sota l’ombra del desterrament. Manuel de Pedrolo va ser incòmode perquè mai va renunciar a l’independentisme desacomplexat, tampoc quan això el va condemnar a un cert ostracisme intel·lectual en un moment en què el país volia conformar-se amb allò que l’autonomia oferia. També avui, ser articulista, ser independentista, i no voler renunciar a cap de les dues coses, vol dir haver de fer un exercici de resistència íntima contra la temptació de bescanviar ideals per comoditat, o de bescanviar el país per uns espais mediàtics que la sordina socialista ens nega. També avui, la idea d’independència en una Catalunya regionalitzada —amb complicitat d’una classe política pretesament independentista— et duu a escollir entre la fidelitat —i, en conseqüència, la irrellevància, la proscripció i, fins i tot, la caricaturització— o la submissió i la conveniència.
L’exercici de resistència de Pedrolo va ser fèrtil: avui permet traçar el fil roig que l’assimilació espanyola i el catalanisme col·laboracionista s’entesten a desdibuixar. Desafiar les pressions i no plegar-s’hi sembla una opció amb conseqüències estrictament íntimes i personals que, en realitat, amb la mirada al futur, es fa un gest generós per a les generacions d’independentistes que hem vingut per sota. La fermesa dels qui no es van deixar endur pels cants de sirena de la transició i els mantres del pujolisme —que, per cert, avui l’espanyolisme ens gira en contra— ens permet mirar-nos a nosaltres mateixos i al país amb una lucidesa que a moltes generacions anteriors se’ls havia negat. No deixar-nos endur pels cants de sirena del postprocés i de la Catalunya regionalitzada, despersonalitzada, bilingüitzada, i amb unes institucions contra els interessos dels catalans, servirà a les generacions que vindran per no haver de començar de cap i de nou. “Si un dia l’obra s’ha d’interrompre definitivament, que no sigui ara. No volem ser els darrers.”, escrivia Pedrolo. Si seguim la seva estela, no serem els darrers. I, els que vinguin darrere nostre, no hauran de ser altra vegada els primers. És aquesta traçabilitat la que ens blinda contra l’oblit, la deformació i la desaparició.