Durant gairebé quatre mesos, Carles Puigdemont i Junts per Catalunya han concentrat l’atenció de la política espanyola, generant moltes esperances i també molta irritació. Tanmateix, quan semblava que tot estava resolt i que malgrat tots els obstacles Pedro Sánchez seria investit president del govern espanyol amb els vots independentistes, JxCat va fer un moviment per ser més protagonista i més irritant, posant suspens a la votació de dijous i jurant que ho continuarà fent cada dia que el govern de Pedro Sánchez necessiti els seus vots. Pot ser una lliçó de fermesa, però també, segons com s’administri, un exercici de frivolitat irresponsable. Algú recordava la dita: "Qui es fica al llit amb nens petits, es lleva amb el cul mullat".
Els acords, si han de ser històrics, necessiten dimensió també temporal, i això evidentment val per a tothom
El debat d’investidura havia agafat velocitat de creuer i es va anar fent avorrit a mesura que passaven les hores, atès que les intervencions de Sánchez, Feijóo, Abascal i Díaz resultaven repetitives i de poc nivell, acusant-se mútuament de les respectives contradiccions. Parlaven més d’ells mateixos i, per descomptat, dels maleïts pactes de cadascú que no pas de les necessitats del país. S’havia previst un debat també de dimensions històriques i va decaure al pou de la politiqueria. Badallàvem amb el déjà-vu fins que va córrer la brama que Míriam Nogueras, la líder parlamentària de Junts, havia advertit a la gent del PSOE que estaven enfadats i que s’estaven replantejant el seu vot.
La concepció de l’amnistia com un exercici de perdó per girar full del procés que va fer al matí Pedro Sánchez havia generat mala maror en les files de Junts per Catalunya, ho van traslladar a alguns comentaristes, que van posar més pa que formatge a les xarxes, i la possibilitat que la investidura se n'anés en orris va recórrer com un fantasma l’edifici del Congrés. Ningú s’ho acabava de creure, però, per si de cas, a diferència d’altres ocasions, ningú es va moure de l’escó fins que va parlar Míriam Nogueras, que es va fer escoltar com feia temps que no passava. “Ni oblit ni perdó”, va dir la diputada i va retreure a Pedro Sánchez que no havia complert el guió de l’acord pactat, escrit i publicat, i li va exigir que es comprometés des de la tribuna a complir-lo literalment. Sánchez ho va fer com aquell que diu en veu baixa i sense ganes, la diputada es va donar per satisfeta i tothom va respirar. Si això serà a partir d’ara el pa de cada dia, la legislatura, evidentment, serà insostenible. Els acords, si han de ser històrics, necessiten dimensió també temporal, i això evidentment val per a tothom. Feijóo ahir no va tenir un bon dia, però se’n va anar del Congrés confiant que Puigdemont li doni avui una alegria.