Informativament parlant, l'última setmana ha vingut especialment carregada: decrets d'habitatge, minihuracans mediterranis, commemoració de l'1 d'octubre, juí de Roger Español i tot això mentre encara cuejava la crisi de Ceuta. La dependència de Madrid i les Espanyes és un mínim comú múltiple a la majoria dels grans mals catalans que intentem resoldre amb engrunes disfressades de pa sencer. Dixar-ne fora de l'equació la qüestió nacional i centrar-se només en una suposada batalla de classes socials és una mirada o solució esbiaixada, epidèrmica i interessada.
Esta Espanya que ara clama al cel pel sentit de la votació de Junts, que aprofita per titllar-mos als catalans de ser tots de dretes i burgesos i que obvia que hi ha 171 diputats més que van votar el mateix per altres raons, és la mateixa Espanya que té uns tribunals que fa una dècada van suspendre lleis catalanes més ambicioses que estos dos decrets redactats a correcuita, tant en matèria d'emergència habitacional, com de pobresa energètica. Lo PSOE porta vuit anys seguits manant (i uns quants més en lo total de la democràcia) i en lloc d'abordar la qüestió a fons al llarg d'estos gairebé cent mesos i buscar-hi solucions estructurals (tot i haver anunciat que ho faria), ara aposta pel tacticisme i la demagògia i Sánchez torna a estar de retir espiritual pensant si ha de convocar o no eleccions generals. Ja de passada, que se'n recorde també de derogar la llei mordassa o de fer efectiva l'oficialitat del català a Europa, entre altres incompliments acumulats.
Així mateix, que divendres només pocs minuts abans de les 9 h, sense marge de maniobra, se suspenguessen les classes a la Ribera d'Ebre i altres comarques per la pluja i el minihuracà és una falta de respecte a alumnes, mestres i pares i mares. Prendre esta mena de decisions des d'un despatx sec a 200 quilòmetres de distància és un error. Les queixes per l'enviament d'algunes alertes també denota un problema de centralisme. Les vegueries haurien de poder-hi dir alguna cosa. Estem cometent errors similars als de l'època de la covid i les fases de confinament i això no trau la desgràcia meteorològica que mos ha colpejat i la pena per les víctimes i els danys. Si Barcelona és centralista amb lo seu propi país, què no serà Espanya amb Catalunya? Tot país té llums i ombres, natros no n'estem exempts, però ser un país normal implica també que l'espectre de partits i votants és ampli i divers i que podem pendre apunts per quan siga l'hora.
Ni ampliació de competències, ni concerts econòmics: mos cal un estat propi per a gestionar l'habitatge, la immigració o el canvi climàtic. Espanya ni fa ni dixa fer i, damunt, culpa els catalans
A l'enquesta d'ahir de La Vanguardia, més enllà dels suposats escons que tindria cada u, hi surten altres dades reveladores, com ara quin pensa que és la gent lo principal problema de Catalunya. Amb diferència, los dos primers de la llista són l'habitatge i la immigració i s'ha de poder dir que són vasos comunicants. De fet, podrien fins i tot ser elements a considerar dins la mateixa resposta. Que cal combatre l'especulació rendista i els fons voltor? Sí. Que els lloguers s'haurien de regular? Sí. Que l'onada migratòria (i turística, recorde-mo'n) contribuix a la crisi immobiliària? També. Però ara resulta que no es pot dir sense que t'acusen de racista, quan diversos experts en la matèria ja fa temps que apunten cap esta direcció.
Entre les veus assenyades, sense escarafalls i amb gran trajectòria, hi ha Carme Trilla. És economista especialista en lo sector de l'habitatge i en polítiques públiques al respecte i ha treballat per a diferents administracions públiques i entitats socials. Ella, explica clarament (busqueu-ne vídeos a xarxes) com en los últims anys l'increment de la petició de pisos està directament lligat al creixement migratori de la població, no pas al creixement vegetatiu, fet que implica una demanda immediata. La pressió que això suposa és enorme i alhora s'ha de poder protegir el llogater vulnerable sense dixar desprotegit lo petit propietari. Mos cal una regulació catalana i per a poder-ho fer natros, amb encerts i errades, només hi ha una via: la independència. Ni ampliació de competències, ni concerts econòmics: estat propi. De fet, com en tants altres aspectes: trens, llengua, pagesia, immigració o canvi climàtic. Un tema, este últim, que també és una d'aquelles lleis aprovades pel Parlament lo 2017 i de la qual la justícia espanyola va anul·lar-ne diversos articles, per una suposada vulneració de l'ordenació general de l'economia bàsica estatal. Au però au. Ni fan ni dixen fer i damunt la culpa és dels catalans.
Lo que volem és que lleis i decrets puguen aprovar-se al Parlament de Catalunya, sense que un Tribunal Constitucional los tombe. Volem tindre totes les ferramentes possibles per a fer més fàcil la vida de la gent i que si Rufián i Nogueras s'han de discutir, no haja de ser al Congreso sinó al Parlament del meu país. I en català, ja que hi som (eh, Gabriel?). Dos partits catalans debatent a Madrid qüestions que afecten enormement Catalunya no és només un tema social, és també, i sobretot, una qüestió nacional i de colonització. Com recorda Aleix Renyé, la funció de qualsevol independentista de debò, siga del partit que siga, és fer ingovernable l'estat opressor i aprofitar el desgavell per a aconseguir la independència.
A Roger Espanyol li van traure un ull lo Primer d'Octubre, una data fundacional que hem de tindre sempre present. A l'espera de la sentència, només lo rosari judicial que ha de passar ja és una vergonya. Si aquell octubre del 2017 s'hagués tirat endavant amb tot (este seria un altre meló), potser ara lo juí seria entre estats i els policies agressors no serien tan arrogants en les seues declaracions. Los catalans no pixem colònia, ni lliguem los gossos amb llonganisses, com tampoc no hauríem de pretendre que els carrers siguen sempre nostres sense ni un paper en terra. O mo'n anem tots junts (i després ja triarem qui mos governa a casa nostra) o difícilment podrem sortir-ne mai, d'Espanya. I quan ho haguéssem fet, serà bo mirar de no repetir conductes de l'opressor, cosa poc fàcil quan fa tant de temps que per a defensar-te has d'usar les seues eines però en inferioritat de condicions.