JxCat es va omplir la boca que no investiria Pedro Sánchez com a president del Govern d’Espanya si no cobrava per avançat. Aviat farà dos mesos que el líder del PSOE ha renovat l’estada a la Moncloa i encara és hora que hagi de pagar, ni per avançat ni de cap manera. Sent així les coses, i havent advertit també severament Carles Puigdemont que si no es complien els compromisos, el mandat estaria seriosament en perill, com és que a hores d’ara encara no ha passat res? Què n’ha tret fins ara en realitat JxCat de l’acord amb el PSOE? Es troba ERC en una situació semblant?

Quan la carambola de les eleccions espanyoles del 23 de juliol de l’any passat va situar inesperadament JxCat i ERC com a forces decisives per a la formació de govern —més JxCat que no pas ERC, de qui es donava per descomptat el suport—, uns i altres van saltar i ballar d’alegria creient que podrien obtenir de Pedro Sánchez el que desitgessin. D’entrada, però, es van voler garantir el pa i la sal de la legislatura disposant de grups propis al Congrés i al Senat, que els donarien més protagonisme, però sobretot els permetrien disposar d’uns ingressos econòmics que, altrament, perduts en el cafarnaüm del grup mixt, no haurien tingut mai. Tot a canvi de fer presidenta del Congrés Francina Armengol, que també es va comprometre que s’hi podria parlar en català i en la resta de llengües oficials a l’estat espanyol i que de seguida ho va complir. A partir d’aquí va començar la negociació de debò amb el PSOE, ERC sense fer soroll i JxCat amb estridència i proclamant que no hi hauria investidura si no pagava per avançat.

El que planteja JxCat per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya el PSOE no ho accepta, no ho ha acceptat mai i no ho acceptarà mai

D’acord amb el discurs d’aquells dies dels dirigents de JxCat, inclosa l’al·locució des de Brussel·les del 130è president de la Generalitat exigint un pacte que va dir que havia de ser històric, Pedro Sánchez no podria revalidar el mandat si, com a mínim, abans no feia que el català fos reconegut com a llengua oficial a la Unió Europea (UE) i no aprovava la llei d’amnistia. L’oficialització del català va ser duta a les institucions europees, però encara ara no ha estat aprovada i, un cop acabat el semestre de presidència espanyola —els primers sis mesos del 2024 corresponen a Bèlgica—, el camí per aconseguir-ho cada vegada se li farà més costerut. La llei d’amnistia afronta demà al Congrés el debat de les esmenes a la totalitat i falten encara uns quants mesos perquè s’aprovi i uns quants més perquè s’apliqui, ateses les traves que en tots dos casos hi posarà el PP amb el suport de Vox i de la resta d’integrants de la caverna. Malgrat tot això, JxCat va votar a favor de la investidura del líder del PSOE, al contrari del que havia promès, sense haver cobrat res per avançat.

Després de la investidura, s’havia de fer la primera reunió d’una taula de negociació entre JxCat i el PSOE, diferent de la d’ERC, amb un verificador internacional —verificador, no mediador— que fes el seguiment del procés de diàleg i dels possibles acords que s’hi assolissin. Entre aquests s’ha d’abordar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació —cosa que implica la renúncia al del Primer d’Octubre—, la cessió a la Generalitat del 100% dels impostos que es recapten a Catalunya i l’ampliació de la participació de Catalunya en les institucions europees i els organismes internacionals. Tot això s’ha de fer al llarg de la legislatura, de què JxCat s’ha compromès a garantir l’estabilitat, subjecta als avenços i el compliment dels teòrics acords. La reunió, tot i que tard —circumstància que Carles Puigdemont expressament va disculpar—, es va acabar fent i el resultat de la trobada va ser que els reunits van acordar tornar-se a reunir. Tot plegat tenint en compte que el que planteja JxCat per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya el PSOE no ho accepta, no ho ha acceptat mai i no ho acceptarà mai.

El temps corre i Pedro Sánchez es va sortint amb la seva sense haver pagat per avançat i, de fet, sense haver pagat res encara

ERC, per la seva banda, reclamava la llei d’amnistia i la reactivació de la taula de diàleg entre els governs català i espanyol constituïda l’anterior legislatura, però que en realitat és com si no hagués existit mai, i anunciava un acord per al traspàs integral de Rodalies a la Generalitat i un altre per dotar Catalunya d’un sistema de finançament específic. Tot sense dates —ERC no tenia necessitat de cobrar per avançat— i deixant enlaire la manera de trobar un mètode per tal que “els acords a què es pogués arribar sobre el marc polític de Catalunya puguin ser referendats pel poble català”. És a dir, res de referèndum d’autodeterminació. I tot plegat tenint present que el traspàs de Rodalies no passarà de ser de moment una mera cogestió entre les dues administracions de tres de les línies que hi ha a Catalunya i que el PSOE no acaba de veure això d’un finançament especial, més enllà d’estar disposat a millorar el model autonòmic existent.

La conclusió és que l’únic acord en ferm que JxCat i ERC han aconseguit del PSOE és la formació dels grups propis al Congrés i el Senat —absolutament transcendents per al futur polític de Catalunya—, perquè ni tan sols l’ús del català a la cambra baixa està garantit per sempre, en tant que s’ha tractat d’una mesura discrecional de la presidència de torn que una futura presidència a qui no interessi mantenir-la pot revocar sense cap problema. Tota la resta és purament fer bullir l’olla i prou. Això sí, amanit amb reunions de Pedro Sánchez amb Pere Aragonès, el 21 de desembre passat, i més endavant, en principi quan s’hagi aprovat la llei d’amnistia, amb Oriol Junqueras i amb Carles Puigdemont i tot, que de controlar l’escena i el tempo el líder del PSOE ha demostrat ser-ne un mestre. Tot, és clar, dintre d’un marc merament autonomista, que ja va bé tant a JxCat com a ERC. I és per això que no ha passat ni passarà res i que la integritat de la legislatura espanyola no està en perill.

Mentrestant, el temps corre i Pedro Sánchez es va sortint amb la seva sense haver pagat per avançat i, de fet, sense haver pagat res encara. Fins i tot es permet maniobrar per la porta del darrere per mirar, com qui no vol la cosa, de paralitzar la materialització d’un dels principals acords, el de l’amnistia, mitjançant un decret llei que deixa que els jutges puguin presentar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la UE i ajornar-ne la implementació. Un decret llei que s’ha de validar també demà al Congrés i que JxCat, de moment, diu que no hi donarà el vistiplau. Ja es veurà com acaba i si els del 130è president de la Generalitat en treuen alguna cosa a canvi, perquè s’havia d’ensorrar el món si no complia i fins ara tot continua igual. I és que es veu que no es podia saber que el president del govern espanyol no és de fiar i que actuaria així: ell hauria complert aprovant la llei i es rentaria les mans de l’aplicació, que és cosa dels jutges. I com això, tot.