La UE ha dit, aquest dimarts, no a l’oficialitat del català, i el Suprem, aquest dijous, no a les obres de Sixena. Convindrem que no han estat uns dies especialment reeixits per al catalanisme, independentista o no. Hem rebut per totes bandes. Però, com que de lectures catastrofistes, n’anem sobrats, els catalans, m’agradaria fer-ne una altra, no diré que positiva, és clar, però sí, fins a cert punt, constructiva. Som-hi.

Cal remarcar, d’entrada, que eren dues batalles difícils de guanyar. La del català és una decisió que requereix la unanimitat dels estats membres de la UE. Sembla que encara no n’hem convençut uns set o deu —o que algú altre, que comença per P i acaba per P, els ha convençut del contrari. La decisió sobre Sixena comptava també, d’entrada, amb obstacles seriosos: l’havia de prendre el Suprem —un tribunal pertanyent a un sistema judicial, l’espanyol, que, amb caràcter general i estadístiques en mà, podríem dir que no és propens a pronunciar-se a favor de tesis amb components catalanistes— i ja venia en part condicionada pel que havien decidit les instàncies judicials inferiors. En definitiva, en ambdós casos ha passat el que era més probable que passés. 

Que fossin batalles difícils no exclou, però, que s’hagin perdut i que tinguin repercussions molt negatives: el català continuarà, de moment, sense reconeixement oficial a escala europea i cada vegada li queda menys temps de vida a allò —la legislatura espanyola— que explica que el PSOE dediqui esforços al català a Europa. A més, a hores d’ara, ja s’han exposat i justificat davant els socis europeus tots els arguments favorables a l’oficialitat del català: els polítics —el català és cooficial a una part d’Espanya i reconèixer-lo no ha de generar, necessàriament, un efecte crida d’altres llengües—, els demogràfics —el parla molta gent— i els pressupostaris —pagarà el cost de la mesura Espanya, és a dir, Catalunya. Poc més els podrem explicar per mirar de convèncer-los.

Pel que fa a les obres de Sixena, ja s’ha esgotat, amb la sentència del Suprem, el que s’anomena la fase declarativa del procediment, aquella en què es declara i es decideix —es diu— qui té dret a les obres: no el té el MNAC i això, en principi, ja no es pot modificar. Ara s’obren dos escenaris: que el MNAC compleixi la sentència voluntàriament i entregui les obres, en el termini legal de 20 dies i sense que ningú el requereixi expressament per a fer-ho, o que no ho faci. He de dir que, coneixent com conec la jurisdicció civil —hi treballo des de fa més de vint anys— el primer escenari és molt poc probable. Primer, perquè gairebé mai els condemnats compleixen voluntàriament les sentències —sí, la capacitat de persuasió de les nostres sentències és escassa, sembla—, i segon, perquè, precisament en el cas de Sixena, la complexitat i els riscos —qui sap si, directament, la impossibilitat— que comporta l’extracció, el transport i la nova instal·lació de les obres fa que sigui pràcticament inviable, de facto, el compliment voluntari de la sentència en el termini legal. Ens veurem abocats, per tant, tot apunta, a una execució judicial —anomenada forçosa, en contraposició al compliment voluntari—, que promet ser molt interessant.

La nova negativa de la UE li mostra, al catalanisme, que està sol

Tornem al català i encetem, per fi, la part constructiva de la meva reflexió. Hi detecto, en el no europeu, un aspecte paradoxalment positiu: la nova negativa de la UE li mostra, al catalanisme, que està sol. Ja l’hauria de tenir assumida, una obvietat com aquesta, però ja va bé que, de tant en tant, algú o quelcom la recordi: ningú —tret que hi tingui un interès directe important, cosa que és poc habitual, i menys en ple segle XXI— no t’ajudarà en un procés d’emancipació nacional. Tampoc no ho farà la UE, una societat d’estats. És important tenir-ho present, tot això, perquè fins no fa tant se sentia el clam d’"Europa no ho permetrà", clam que no acaba d’encaixar amb no decisions com la del català o altres notícies recents igualment negatives per al catalanisme, com ara dues resolucions del Tribunal Europeu de Drets Humans: una inadmetent la demanda que havia d’analitzar si el Tribunal Constitucional espanyol havia vulnerat algun dret fonamental en impedir el 2017 els debats en el Parlament, i una altra relativa a les decisions del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya precisament sobre el català. Caldria assumir, per tant, que el catalanisme està sol. Però, ben mirat, ja ho estava. Sempre ho ha estat i sempre ho estarà. És aquí on veig l’aspecte positiu per al catalanisme de la no decisió de la UE: el pot ajudar a adonar-se d’aquesta realitat, tal vegada dolorosa, però que cal tenir constantment present: el fet d’estar sol. És positiu perquè llavors estaràs en millors condicions d’actuar en el futur, per tu mateix, amb més coneixement de causa i, qui sap, potser amb més decisió. En tot cas, segur, amb més maduresa política.

Acabo amb la reflexió constructiva sobre Sixena. Com deia, la partida continuarà en la fase d’execució i, en contra del que acostuma a passar, serà una execució amb molt partit. Una espècie de pròrroga. Caldrà exigir, més concretament, al MNAC i a la Generalitat que esgotin fins al final la tesi de la impossibilitat de l’execució de la sentència. És un supòsit que es dona molt poc: normalment, les sentències es poden complir. Costarà més o menys, es trigarà més o menys, però, en general, es poden complir. En el cas de Sixena ja es disposa, per contra, i es podran complementar, d’informes tècnics que apunten, amb solidesa, a la inviabilitat del trasllat de les obres sense risc de danyar-les irreversiblement, ja sigui pel tractament químic al qual ja han estat sotmeses o pels riscos inherents a l’extracció, al transport i a la nova instal·lació. I en el cas d’obres de gran valor artístic, són uns riscos que han de ser valorats, per raons evidents. En definitiva, si els tribunals que hagin de decidir-ho són realment imparcials —això caldrà seguir-ho de ben a prop—, encara hauria d’haver-hi opcions que les obres romanguin, físicament, al MNAC.