Cada setmana —o cada dues— hi ha un tema de debat a la política espanyola que provoca el següent: l’anunci publicitari del PSOE, la crítica destructiva del PP, el posicionament per part de la resta de partits polítics (especialment els d’esquerres fent costat al PSOE), l’aparició d’aquesta qüestió en telenotícies, tertúlies i articles i, al mateix temps, un nou motiu de desconnexió entre la ciutadania i la classe política. I especialment entre el marc mental espanyol i el marc mental català tot i que a voltes s’intenta unificar a cops de martell i d’escaleta. Aquesta setmana, el tema escollit és la llei de nets.
La llei de nets és un text legal que, entre l’octubre del 2022 i l’octubre del 2025, ha permès a centenars de milers d’estrangers amb arrels espanyoles demanar la nacionalitat espanyola. La normativa, que al seu torn està inclosa en la llei de la Memòria Democràtica, permet que persones nascudes fora de l'Estat i sense nacionalitat espanyola l’obtinguin si poden demostrar que el seu pare, mare, avi o àvia l’havia tingut en el passat però l’havia perdut a causa de l’exili, per raons polítiques, ideològiques, religioses o d’orientació sexual. Aquesta llei també preveu atorgar la nacionalitat espanyola a persones nascudes a l’exterior i que són fills o filles de dones que, pel fet d’haver-se casat amb un estranger abans de l’entrada en vigor de la Constitució Espanyola, han hagut de renunciar a la nacionalitat espanyola.
En poques setmanes, Espanya ha regularitzat 1,2 milions d’immigrants i ha aprovat 500.000 nacionalitzacions
El cas és que en el termini previst per la llei, 2,4 milions de persones van demanar la nacionalitat, a mig milió ja se’ls ha aprovat i 300.000 ja són espanyols de ple dret. La resta hauran d’esperar que es resolgui el seu expedient o bé se’ls denegarà. Com que tots els que siguin nacionalitzats espanyols podran votar, el PP hi veu un mecanisme d’engreixament del cens en favor del PSOE perquè considera que tots aquests centenars de milers de nous votants, agraïts amb el gest, votaran socialista massivament.
Aquesta polèmica de la llei de nets ha coincidit amb el temps amb la regularització d’immigrants que, malgrat no ser el mateix, sí que comporta un augment de les persones registrades a l’administració espanyola. Els càlculs des de la Moncloa (que preveien 500.000 regularitzacions, 100.000 de les quals a Catalunya) s’han quedat curts. A la meitat, concretament. Es calcula que prop d’1,2 milions de persones han regularitzat la seva situació, de les quals 257.000 a Catalunya.
Que fàcil és obtenir la nacionalitat espanyola i que difícil desprendre-se’n democràticament
En paral·lel, aquest any fa 10 anys de la famosa frase de Carles Puigdemont al Parlament en què prometia “o referèndum, o referèndum”, és a dir, anunciava que Catalunya votaria per decidir la seva pertinença a Espanya ja fos a través d’una votació acordada amb l’Estat (com va fer Escòcia amb el Regne Unit) o bé de manera unilateral (com va acabar passant l’1 d’octubre). Tothom sap com va acabar i la resistència ferotge de l’Estat espanyol per impedir no ja la independència sinó, simplement, la pregunta als catalans. Quan parlo d’Estat espanyol en genèric és perquè va ser realment així: totes les potes de l’Estat es van alinear per impedir, insisteixo, no la secessió, sinó que els catalans n’opinessin. I totes les potes de l’Estat vol dir: el govern espanyol, que va activar tots els mecanismes, el Congrés i el Senat, que van votar-hi en contra, la policia, que va colpejar votants, la justícia, que va desplegar tots els seus encants, els quatre grans partits del moment (PP, PSOE, Vox i Ciutadans) així com el no menyspreable concurs de la premsa editada a Madrid que va fer de ressò, suport i fins i tot punta de llança de tot aquest operatiu.
Així les coses, hom no pot deixar de pensar sobre que fàcil és obtenir la nacionalitat espanyola i que difícil desprendre-se’n. I la impossibilitat que aquells que no se’n sentin puguin constituir una comunitat política nova. No només poder-ho fer sinó que actualment ni tan sols es poden comptar, mitjançant una votació, quants ho desitgen. I com, malgrat tot, el DNI encara és fet servir com un símbol a conveniència. A quants de nosaltres ens han preguntat “qué pone en tu DNI”, com a mostra que la catalanitat no existeix perquè enlloc queda administrativament reflectida. Però, per contra, a tots els nascuts a fora que ara l’estan aconseguint se’ls està dient que malgrat que tinguin un DNI espanyol, mai seran considerats com a tals. El que no saben aquests nous espanyols és que si algun dia volen deixar de ser-ho, ho tindran molt més complicat que haver-ho assolit. I és que no són precisament els nets de la llei de nets (que ara ja són gairebé avis) els que ens haurien de preocupar sinó les generacions futures, els nets que avui encara no existeixen, els fills dels nostres fills. Són ells als qui els hem de garantir que tindran serveis públics, capacitat de progrés i, sobretot, que viuran en un Estat que és tan democràtic que permet preguntar-los si hi estan a gust.