La història no es repeteix, però de vegades sembla entossudir-se a enviar-nos advertències disfressades de metàfores. El que avui succeeix a Espanya té una inquietant similitud amb els moments crepusculars de l'Imperi romà, quan el poder, envoltat d'aduladors i desconnectat del món real, es va convèncer que podia continuar tocant música mentre l'estructura que el sostenia començava a cremar-se. L'acumulació de causes de corrupció que envolten Pedro Sánchez, la detenció dels membres de l'organització Hirurok, les derivades del cas Plus Ultra, els casos d'assetjament sexual protagonitzats per alts càrrecs del PSOE i la condemna del fiscal general de l'Estat no constitueixen episodis aïllats, sinó símptomes d'un deteriorament institucional que ja no pot amagar-se sota el vernís de la normalitat política.
La detenció dels membres de l'organització Hirurok és especialment reveladora perquè ha permès observar, sense filtres ni intermediaris, la manera com determinades decisions es prenen en els espais on el poder opera amb més opacitat. L'àudio en què una de les seves integrants afirma que aquests afers es gestionaven amb Santos, Bolaños i García Ortiz adquireix una dimensió especialment inquietant quan es confronta amb un passatge de la sentència del Tribunal Suprem que va condemnar el fiscal general: “l'acusat, o una persona del seu entorn immediat i amb el seu coneixement i la seva acceptació”. La convergència entre els dos elements no és anecdòtica: connecta una condemna judicial ferma per corrupció institucional amb una investigació en curs que apunta directament al nucli del poder polític.
El cas Plus Ultra, durant anys presentat com una intervenció tècnica en defensa de l'economia, emergeix avui com un altre símptoma de la mateixa patologia: decisions públiques que, lluny de respondre a l'interès general, semblen guiades per interessos particulars, lleialtats partidistes o compromisos mai transparentats. A això s'hi sumen els casos d'assetjament sexual atribuïts a alts càrrecs del PSOE, moralment intolerables i políticament reveladors d'una cultura interna que no només no corregeix les conductes inacceptables, sinó que les tolera sota un clima d'impunitat. En conjunt, aquests episodis dibuixen un ecosistema polític profundament degradat, on la responsabilitat pública ha quedat subordinada a la mera lògica de conservació del poder.
La situació recorda inevitablement Neró. No al personatge caricaturesc dels manuals escolars, sinó al que descriu Tàcit: un governant atrapat en el seu propi relat, envoltat d'aduladors incapaços de contradir-lo i aliè a la realitat que cremava sota els seus peus. L'incendi de Roma no va ser només una tragèdia urbana, sinó el símbol d'un poder desconnectat, sostingut per un aparell propagandístic més preocupat per preservar la imatge de l'emperador que per afrontar els fets. Aquest és el paral·lelisme inquietant amb l'Espanya actual.
El que predomina és l'obstinació a sostenir el relat oficial i la negativa sistemàtica a admetre evidències que, en qualsevol democràcia madura, haurien provocat un autèntic terratrèmol polític
Perquè avui el poder no està sent abandonat pels mitjans, sinó activament encobert. La idea que la capa mediàtica que protegeix Sánchez s'estigui esquerdant és errònia. El que observem és el contrari: aquesta capa funciona com l'orquestra del Titanic, interpretant melodies de normalitat mentre el vaixell fa aigües per tot arreu. No hi ha rectificació, ni reacció crítica d'acord amb la gravetat dels fets, ni tan sols una distància analítica mínima. L'esquerra institucional es limita a reclamar canvis retòrics quan podria impulsar-los des de l'honestedat política i moral. El que predomina és l'obstinació a sostenir el relat oficial i la negativa sistemàtica a admetre evidències que, en qualsevol democràcia madura, haurien provocat un autèntic terratrèmol polític
Aquest comportament no s'explica només per afinitat ideològica ni pel temor a l'extrema dreta. Hi ha dependències econòmiques, vincles institucionals, servituds adquirides i, sobretot, una ceguesa induïda per la proximitat al poder que impedeix veure l'incendi fins i tot quan el fum ja envaeix les redaccions. Com al Titanic, la música no sona per tranquil·litzar els passatgers, sinó per evitar sentir el que el silenci revelaria.
Però la realitat, com la història, és implacable. Quan els fets s'acumulen de forma simultània —les recents detencions, els àudios comprometedors, la implicació de l'entorn presidencial, la condemna de García Ortiz, les ramificacions de Plus Ultra i els escàndols d'assetjament sexual—, l'incendi deixa de ser un episodi aïllat i es converteix en un símptoma sistèmic. I quan el sistema polític respon no corregint, sinó protegint el responsable, la degradació institucional s'accelera.
Això va ser exactament el que va passar a Roma. L'emperador no va caure per una rebel·lió sobtada ni per un despertar moral de les elits, sinó perquè la ficció política va deixar de ser sostenible fins i tot per als qui la fabricaven. Quan la distància entre el relat i la realitat esdevé insalvable, l'estructura col·lapsa: les institucions perden autoritat, els aliats es tornen temorosos, els mitjans ja no poden mantenir una narrativa única i el poder queda nu davant dels fets.
Espanya encara no ha arribat a aquest punt, però hi avança perillosament. L'acumulació de causes que envolten el govern espanyol no pot continuar presentant-se com una suma d'anomalies aïllades ni neutralitzar-se mitjançant estratègies comunicatives cada cop menys creïbles. Tampoc és acceptable invocar de forma cínica l'argument del lawfare, perquè el que avui afecta el PSOE no té cap relació amb les pràctiques que aquest mateix partit va impulsar contra els seus adversaris polítics. El que està en joc és una cosa més profunda: la recuperació de la independència efectiva de les institucions, la capacitat crítica de la societat civil i la claredat moral imprescindible perquè una democràcia continuï sent-ho.
Per això, la qüestió central no és si Pedro Sánchez pot romandre a la Moncloa unes setmanes, uns mesos o uns anys més. La pregunta rellevant és si l'Estat pot permetre's que el deteriorament institucional continuï sense que ningú s'atreveixi a aturar-lo. Una democràcia no es corregeix sola ni es repara amb gestos simbòlics, canvis cosmètics o acords administratius. Cal un compromís profund, sostingut i honest amb la regeneració dels seus propis fonaments.
La regeneració democràtica no pot ser un eslògan ni una estratègia electoral. És un imperatiu històric. Implica reconstruir l'ètica pública; restaurar la independència de les institucions; posar fi a la confusió entre partit, persona i estat; protegir els qui denuncien; sancionar els qui abusen del poder, i reconstruir la confiança cívica des dels fonaments. Significa impedir que qualsevol governant torni a fer servir la maquinària institucional com una prolongació del seu aparell partidista. Significa, en definitiva, reafirmar que el poder públic existeix per servir el país, no per servir-se'n.
Roma va caure quan va deixar de corregir-se a ella mateixa. No quan li van cremar els edificis, sinó quan els qui tenien l'obligació d'apagar l'incendi van optar per negar-lo. El col·lapse no va ser un accident històric, sinó la conseqüència lògica d'una cadena de renúncies a la veritat, a la responsabilitat i al control de l'abús de poder.
L'Estat espanyol encara és a temps d'evitar aquest destí, però aquest marge no és infinit ni automàtic. Cada dia d'inactivitat normalitza la degradació i la fa més profunda i difícil de revertir. La regeneració exigeix decisions concretes, responsabilitats assumides i límits clars. Res d'això no és radical ni excepcional: és el mínim exigible en una democràcia que aspiri a sobreviure.
El problema ja no és un governant ni la durada del seu mandat. El problema és si les institucions estan disposades a corregir-se a temps o si seguiran tocant música mentre l'incendi avança. Perquè, quan el poder es nega a mirar-se al mirall, no cau només un govern: cau la credibilitat de l'estat, l'autoritat de la llei i la idea mateixa de democràcia.
La història no avisa dues vegades. I quan ho fa, no espera.