Ja ho sabem: és el nen qui, com li anul·len el gol, s’emporta la pilota, que per això és seva, i s’acaba el joc. O ell guanya o no juga ningú. Aquesta criatura és l’avantsala de l’antisistema: el sistema només serveix, si em serveix a mi, pensa i actua en conseqüència. Si no, m’emporto la pilota.

Aquest és ni més ni menys que el PP: el partit antisistema per antonomàsia. L’última (mala) jugada ha estat deixar plantat el PSOE en la renovació del CGPJ i la torna, la del TC. L’excusa, l’enèsima: la pretesa reforma de la sedició, com a regal als secessionistes. O el que és el mateix, a falta d’altres arguments, Catalunya és el mort que rep totes les llences. Tots els mals que assolen, segons Gènova, Espanya, l’Espanya de la qual les forces vives, via moció de censura llampec, el 2018, els van fer fora del govern central, venen de Catalunya.

La diagnosi és una altra. El mal rau en un disseny constitucional anquilosat, corroït per l’artrosi sistèmica que permet que amb tota normalitat, com si no hi hagués la més mínima disfunció, les institucions deixin de funcionar, si no han estat capturades pels dos partits alfa del sistema espanyol. Aquesta esclerosi, és a dir, intentar fer guanyar a la Transició, com al Cid, batalles després d’haver-se convertit en pols, és conseqüència d’una partitocràcia malaltissa que no veu més enllà del seu nas, que no veu els problemes més que quan li cauen a sobre i que, com a primera solució, s’entesta a dir que no existeixen els problemes.

El sistema està caduc i, per tant, gripat com els vells motors, però encara els alfa no s’han adonat. Només cal mirar el nombre de modificacions que han experimentat les constitucions dels nostres veïns. A Espanya, en més de 40 anys, dues: una, el dret de vot limitat dels ciutadans comunitaris, conseqüència de l’ingrés a la UE; i altra, la prevalença del deute públic sobre altres obligacions financeres de l’Estat —única disposició constitucional al respecte a Europa—, conseqüència d’una feblesa amanida amb por cerval a la intervenció dels homes de negre, que, al cap i a la fi, es va produir materialment. Per la resta de problemes, res: ni el model territorial, ni avançament en una reforma fiscal satisfactòria per a la redistribució de les rendes i amb uns òrgans de control i reguladors colonitzats pels partits polítics, els dos únics que semblen existir. El cas més flagrant, consten noms i cognoms en el BOE, el segrest del CGPJ i del TC, del que, fins i tot, un militant ocult del PP va arribar a ser-ne president, a part de jutge i part, coses, les dues, ratificades pels seus col·legues.

El mal rau en un disseny constitucional anquilosat, corroït per l’artrosi sistèmica que permet que amb tota normalitat, com si no hi hagués la més mínima disfunció, les institucions deixin de funcionar, si no han estat capturades pels dos partits alfa del sistema espanyol.

La mostra més a mà la tenim en la negociació —mercadeig seria més exacte— de la renovació del CGPJ. D’entrada, val a dir que es fa amb la llei que el PP va aprovar amb la seva darrera majoria absoluta. Per tant, les crítiques hipòcrites dels que ara no es veuen beneficiaris —alguns, no pocs, jutges— al·ludint a una politització dels nomenaments, estan fora de lloc. A l’anterior vegada, no van protestar.

Segons la Constitució, admetent —el que és molt admetre— el centralista model vigent, el nomenament dels vocals del CGPJ es fa a Las Cortes. Per tant, haurien de ser les comissions parlamentàries ad hoc —les de Justícia o la de Nomenaments—, amb la participació de tots els grups parlamentaris, és a dir, tots, no només els masovers, qui formulessin les propostes per ocupar les vocalies. No és un sistema constitucional, anar tatxant i sumant noms sobre unes estovalles després d’un menjar regat adientment al reservat de restaurants d’upa. La canibalització partidista del sistema forneix una metodologia que és obertament inconstitucional. L’objectiu del fracàs institucional, un cop més, sigui quin sigui el terreny que es trepitgi, està assegurat de bell antuvi. El sistema s’encamina cada cop més cap a la seva implosió, seguint la dolenta tradició constitucional espanyola, que aquest darrer dimarts assenyalava aquí mateix l’insigne professor Pérez Royo.

En aquestes circumstàncies, el més coherent —és a dir, portar fins a l’extenuació el sistema— és el que fa el PP: només jugar, si ell té la pilota. Perquè, parafrasejant una de les seves ínclites lideresses: la pilota és el PP, el PP és la pilota.