Poc després del referèndum de l’1-O, vaig tenir ocasió de sopar amb un petit comitè d’empresaris importants situats en l’àmbit de l’independentisme convergent i del socialisme maragallero, que —per a la gent d’aquest estatus— resulta ser exactament el mateix. Tot i que intento seguir el consell patern de no incomodar ningú a casa seva, vaig aprofitar la calma de les postres i el display vinícola general per retreure als potentats llur passivitat absoluta en la condemna de la violència policial durant el referèndum. Fent honor a la prudència temorosa del botiguer català, tots ells vingueren a dir-me que ja feien prou per Catalunya venent perfums i també que, si més no, havien maldat perquè l’Estat no apliqués el 155 i així salvar l’autonomia. Vaig insistir d’esma i sense èxit, recordant-los que potser hauria estat més vàlid exposar l’enuig de veure molts fills dels seus treballadors cosits a hòsties per la bòfia.
Sovint blasmem (amb tota la justícia del món) la curiosa profilaxi judicial que salva la majoria d’empresaris corruptors en casos com l’afer Cerdán-Ábalos-Koldo; però aquesta indignació sovint ens fa oblidar la nostra pròpia mandra en analitzar el paper de l’empresariat català en aspectes com ara els fets de l'octubre o la substitució dels treballadors del país per una massa immigrant molt més descontrolada que en altres indrets del planeta. De fet, dels empresaris catalans durant el procés i la seva posterior cagarrina només n’hem pogut palesar com els membres de l’Estat Major o algun multimilionari podemita han continuat engreixant la cartera traficant amb el desànim popular i una derrota existencial dels catalans que ells mateixos ajudaren a promocionar, barrejant-se amb l’imaginari mentider dels nostres líders. Això ho sap tothom, però aquest mateix “tothom” ha decidit perdonar-los i fer veure que plou...
Fa pocs dies, dinava tot joliu amb un amic que acaba de vendre’s part de l’empresa a un grup de comunicació català fortament espanyolista, en una d’aquestes operacions financeres on hi ha gent que supura independentisme per tots costats però que no té cap problema —si em permeteu la metàfora descurada— de passar de la minoria absoluta a la noblesa comtal, quan la cosa va de fer pasta. No entraré en els maldecaps de consciència del meu estimat col·lega, car sé que aquest tipus de coses te les has de guarir al psicoanalista, però l’afer em va servir per veure com les iniciatives empresarials i culturals del país tornen a fer les paus amb els virreis de la tribu. Jo no discutiré l’independentisme de ningú, perquè com diuen els cursis no vull repartir carnets de puresa; però la cosa serveix per adonar-se de com els empresaris de la corda segueixen fil per randa l’estratègia pacificadora dels polítics.
Si llegeixen aquest article, que el llegiran, molts empresaris adduiran que ells només han seguit el corrent polític
Així com, abans del procés i imbuïts per la corbata del masisme, els nostres empresaris només van sortir de l’armari per demanar somnis impossibles com el corredor del Mediterrani o el pacte fiscal, ara semblaria que les nostres elits vulguin nedar i guardar la pasta, no només perquè tinguin la consciència que sempre els caldrà traficar amb els espanyols i d’alguna forma han de compensar la turbopotència del Madrid DF, sinó també perquè saben perfectament que el país entrarà en una espècie de letargia econòmica-política, per molt que Barcelona continuï essent una botiga turística pels guiris i que la bossa encara soni en algun sector molt específic. Si llegeixen aquest article, que el llegiran, molts empresaris adduiran que ells només han seguit el corrent polític i que la seva feina no consisteix a disfressar-se de maulets ardits per emular la llibertat guiant el poble.
A un nivell superficial, tindran la seva raó. Però l’empresariat també ha de liderar el país en termes culturals i, penso ara com pensava pels volts de l’1-O, la seva responsabilitat no només consisteix a mantenir la guingueta familiar, sinó crear un entorn on la prosperitat només sigui real si ve acompanyada de llibertat política. Potser algun historiador del país hauria d’escriure una comparativa d’aquelles que foten tan bé els ianquis entre la burgesia modernista-noucentista d’inicis de segle XX i el paperot que l’empresariat ha tramat durant aquests darrers vint-i-cinc anys. El problema és que aquests llibres demanen un pressupost digne i, tristament, no crec que hi hagi gaires potentats que vulguin veure com una ploma independent gosa retratar-los. Però si encara tenim diners per al Polònia o per a La Vanguardia, potser valdria la pena invertir-hi calés; són exemples a l’atzar, que ningú em mal interpreti.