D’ençà que vaig començar a escriure en aquest mitjà, sempre he publicat la columna els dimecres. Això vol dir, doncs, que d’ençà que vaig començar a escriure en aquest mitjà he publicat unes quantes columnes el Dimecres de Cendra. Ingènuament, el meu enfocament ha estat sovint el d’exposar la bellesa de la Quaresma i la llum d’uns dies que, per a una part gens negligible de la societat, tenen un deix fosc i resclosit. «No et facis posar cendra […] que no té res que veure — la mort, la cendra, amb tu», escrivia Maragall. Ara m'adono que potser referir-m’hi des de la bellesa i la llum en un mitjà en què molts dels meus lectors no creuen en Déu és saltar-se estadis i que, com en tants d’altres camps que tenen a veure amb la fe, cal buscar un terreny comú previ: un llenguatge compartit des d’on establir el diàleg en qüestió. És possible detectar la maduresa de la vida d’oració d’algú per la facilitat amb què troba aquest espai compartit. Servidora, però, farà allò que bonament podrà. 

Els anys m’han fet entendre que l’espiritualitat està feta de revelacions endevinades a còpia de paciència; de certeses a què s’arriba des de l’experiència, que és qui contribueix a destriar el gra de la palla; d’un treball silenciós, però constant. Discret, senzill i íntim com “el murmuri d’una brisa suau” (1Re 19,12), però que amb el temps s’acaba revelant com la font de totes les coses grans que ofereix la vida. Hi ha molt pocs dies d’eufòria i de focs artificials, i molts dies d’empènyer malgrat el dubte i malgrat les circumstàncies del present, que sovint són abassegadorament desesperançadores si no tenim o no busquem la sensibilitat per a trobar-hi allò que ens pot esperançar. Tots breguem una lluita callada, creients i no-creients, que és la que explica com ens relacionem amb la nostra realitat. Si escric “tu també duus una creu”, al cap de cada lector aquesta creu cobrarà concreció de manera pràcticament instantània. Jo també duc una creu. 

Tot està fet per fugir d’un mateix, perquè la lògica sigui la de prioritzar el que és còmode i no la de prioritzar el que ens fa bé

De vegades n’hi ha prou de ser-ne conscient perquè aquesta sensació de lluita i de brega cobri un sentit, però en el context contemporani actual en què la satisfacció dels plaers immediats és la norma sistèmica, en què la religió més important és la de l’experiència, i en què la llei del consum exigeix que la manera de viure —i, fins i tot, de pensar— canviï ràpidament sense oferir fonaments sòlids per a resistir-s’hi, el soroll expulsa el silenci i la lentitud es fa quimera. Tot està fet per fugir d’un mateix, perquè la lògica sigui la de prioritzar el que és còmode i no la de prioritzar el que ens fa bé. El món ofereix un benestar superficial que nega la possibilitat d’obtenir un benestar fondo i sostingut. Proposa la possibilitat d’oblidar-nos una estona d’allò que ens pesa i, per tant, ens pren ocasions per a descobrir què és i què ho fa, que ens pesi. Com tot el que és superficial, però, la crosta s’esberla quan alguna cosa engega moviments de fons. Moure el ditet cap al següent match no ha arreglat mai un cor trencat.  

Sempre m’ha molestat quan algú s’ha referit al catolicisme com a contracultural. En aquest país, res ha configurat tant la cultura al llarg dels segles com el catolicisme. Diria que Crist posa en entredit alguna cosa més enllà de la cultura: posa en entredit totes i cadascuna de les manifestacions d’allò que no és de Déu. La Quaresma ens facilita fer una esmena a la totalitat al que és superficial, perenne i il·lusori, perquè és temps de pregària. Ens ofereix fer una esmena a la totalitat a l’acceleració, perquè els temps de la vida interior en són uns altres i ens demana que siguin els únics. D’una manera subtil i sigil·losa, ens exigeix que siguem honestos amb nosaltres mateixos i que ens mirem més enllà d’allò que ens comprem, d’allò que produïm, d’allò que projectem, de les expectatives que el judici que fem de les vides dels altres ens posen sobre nosaltres mateixos. I que vessem atenció sobre el nostre combat íntim fet de combats encara més íntims: que fem un propòsit des de l’autoestima i des de l’amor a Déu, descobrint de nou que, en realitat, són la mateixa cosa. 

De tot això no en traurem ni un delit immeditat, ni un alleugeriment instantani. Hi haurà alegria, però, igual que n’hi ha quan arriba la Pasqua i reconeixem la llum que amagava l’ombra de la Creu. I hi haurà, sobretot, un cor renovat capaç de reconèixer els tresors que perdem la capacitat de veure quan perdem qui som i què anhelem veritablement de vista. La negror de la cendra d’avui conté molta vida. De fet, conté l’única vida que al final del camí ens farà sentir que l’existència i el patiment que l’existència carrega han pagat la pena, i la Quaresma —la vida cristiana en general, però sobretot, la Quaresma— és el recordatori anual que un instant d’abnegació et pot explicar més coses sobre tu mateix que un viatge a Tailàndia. I que allò que necessites i que fins i tot et costa d’anomenar no és un anhel que el món pugui satisfer. Però en el món, en la vida ordinària, en la quotidianitat d’un dia de brega, en el sopar que fas per als teus fills un dilluns al vespre, hi ha una bellesa que no és d’aquest món, i que ja ens permet intuir l’eternitat que ve i meravellar-nos-en.