"La llei és la llera per on passa el torrent dels fets."
Émile Boutroux

La vicepresidenta d'un país de la UE acaba de dir davant de micròfons i càmeres que el seu govern reformarà la llei penal per afavorir el lliurament de Puigdemont a la justícia espanyola. És el que té no ser jurista i llegir-te sense xarxa les indicacions matutines dels assessors d'arguments. És una brutalitat. És una frase que sembla dictada per la defensa del mateix expresident. Li ha col·locat la pilota. L'hi ha servit amb safata. La vicepresidenta d'un govern afirmant, sense que li tremolin les cames, que al seu país es canvien les lleis penals per perseguir una persona concreta! Fixeu-vos-hi, no per salvar persones concretes, sinó per perseguir-les. Molt fort.

No m'estranya que Puigdemont hagi dit que no li interessa la reforma de la sedició perquè el que sí que li interessarà és el resultat d'aquest estrambòtic joc d'intentar convèncer alhora a uns —els d'ERC— i a altres —els del front patriòtic— que l'acció del govern beneficia els seus interessos. Això és el que intentava amb la seva esbojarrada declaració Nadia Calviño. Una frase que, no ho dubteu, acabarà en mans de les instàncies europees.

Imagineu-vos que sou un plàcid jutge belga, amb el seu pitet i un temps espantós; o un jutge centreeuropeu o un que tingui seu en la freda Estrasburg, i que tenen sobre la taula el següent galimaties jurídic: uns únics fets, invariables en la història, que el 2017 eren perseguits com un delicte contra l'ordre constitucional espanyol (rebel·lió); però que a l'any següent, el 2018, es van transformar en un requeriment ambigu per un delicte contra l'ordre constitucional espanyol (rebel·lió) o contra l'ordre públic (sedició) i que des del juliol d'aquell any i fins a l'octubre del següent van produir condemnes per delicte contra l'ordre públic encara que el 2021 es va produir un indult, al·legant extensament la utilitat pública d'aquesta decisió. Al xou s'uneix ara un govern que diu ara que legislaran perquè els lliurin unes persones concretes, per aquests únics i immutables fets. Aquest ha estat el procés seguit per les OEDE emeses per Espanya. Els fets, uns fets únics i immutables, han vist girar una roda de delictes a Espanya canviables, alterables, modificables i permutables.

El problema no són els tipus delictius ni la redacció, sinó el fet cert d'haver portat una ficció penal fins a una sentència i, després, haver empresonat polítics en un país democràtic per això mateix

La qüestió real no és si cal reformar així o aixà aquest tipus delictiu o un altre, la realitat és que els fets que vam tenir davant dels ulls a Catalunya el 2017 no encaixaven amb cap del Codi Penal i que el forçament emprès pel fiscal general Maza, aplaudit per la dreta i impulsat pel PP al govern, només desemboca a un laberint en què, segons veiem, cada pas per trobar la sortida només enreda i enreda el fil d'Ariadna, fins que Teseu s'hi acabi escanyant.

El problema bàsic a què fem front és el dels fets. Els fets que es van produir que no encaixaven en els tipus. Els fets que vam poder percebre amb els nostres sentits. I renoi, si els vam percebre! Mai en la vida no havia passat tantes hores seguides en un plató per a un seguiment en directe que en aquelles jornades. El problema, insisteixo, és que després de l'aplicació del 155, alguns van creure que era bona idea, a més, castigar i escarmentar penalment una cosa que va passar en els despatxos però que com no estava tipificada —és a dir, no era delicte— els va forçar a castigar el que va passar al carrer. El que Europa ha dit fins ara és que, pel que va passar al carrer, un entorn democràtic no imposa aquestes penes tan elevades.

El problema no són els tipus delictius ni la redacció, sinó el fet cert d'haver portat una ficció penal fins a una sentència i, després, haver empresonat polítics en un país democràtic per això mateix. Arreglar-ho no és fàcil i hi ha molts dubtes sobre que aquesta reforma aporti realment alguna cosa més que solucions personals i un gran xoc polític que dona cartutxos a la dreta més casposa.

La reforma del tipus penal de la sedició —que havia estat reclamada en múltiples ocasions per tècnics i especialistes del dret, des de postulats teòrics— ha tingut en aquest cas, segons les meves fonts, una gènesi allunyada dels cercles acadèmics i tecnicojurídics habituals i ha estat més pròxima a advocats catalans que han treballat molt de prop amb els equips del palauet de la carretera de La Coruña. Potser per això, com em xiuxiuegen alguns, aquesta podria ser perfectament la reforma Rovira, perquè ella és, de lluny, la persona a qui més beneficia. No obstant això, el benefici que rep l'expresident Puigdemont tampoc és poca cosa, però no per la reforma del tipus sinó pel que els he exposat abans: com justificarà el Regne d'Espanya en les instàncies europees que no es tracta d'una persecució penal a la carta contra polítics concrets? Després de les graponeries de Llarena, arriba Calviño per rematar per si hi havia cap dubte: "Senyories, que ho fem perquè ens donin aquest senyor!".

Els polítics no estan contents amb aconseguir el que els sembla adequat en pactes, sinó que en els temps que corren ho han de vendre sense quedar-se venuts. Així que el MHP Aragonès ja ha embolicat la reforma com a seva i ha envidat amb malversació i el govern espanyol prova de patir el mínim de danys possibles, matisant i tenint contemplacions, de vegades amb tanta malaptesa com l'exhibida per Nadia. L'aposta malversació no sortirà bé. Esperem a llegir el text de l'esmena dels republicans catalans, però el PSOE i els socis que han donat suport a la reforma de la sedició —Compromís, Comuns, els bascos— tenen molt difícil alterar un tipus penal que obriria portes a la corrupció i que, fins i tot, podria beneficiar corruptes ja condemnats per la revisió de les sentències. Això no ho comprarà ningú a l'esquerra i amb raó. El suport parlamentari es va forjar, precisament, en la moció de censura contra el corrupte Partit Popular. Veure com una senyora magistrada com Margarita Robles —que no era penalista— fa equilibris amb l'encaix, no sé si moral, que hi ha els que roben i els que no roben per a ells, no colarà entre els seus propis adeptes.

La llei només és la llera, els fets un torrent que la recorre. Alguns volen saltar aquest riu, però no compten amb la força de les aigües, que són els fets. Són els fets els que són inamovibles. Pregunteu-ho al jutge del pitet que és el que, al final, haurà de contestar.