A casa, som gent de rituals. Cada any, per aquestes dates, persistim en repetir les velles tradicions sense deixar-nos cap detall, l’espelma encesa del pessebre, el tió que hem anat alimentant nit rere nit, les Nadales que cantem com bonament podem, el brou de la mare, que ens produeix un meravellós efecte Proust... I sempre, la nit de Nadal, llegim un poema, amarats de la plàcida serenor que atorga la poesia. Enguany, ens regalem “Ho sap tothom, i és profecia”, un poema de J.V. Foix que, per cert, en Josep Tero canta de manera deliciosa. Diu la primera estrofa:

“Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m’acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L’aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d’una establia
Tota d’arrels, al fosc d’un prat:
A cal fuster hi ha novetat...”

Una novetat, a cal Fuster, que arrela en les conviccions espirituals d’una religió mil·lenària, però que ha penetrat en tots nosaltres més enllà de les creences, com si aquell nadó d’un país llunyà fos una renovació de vida, un punt d’inflexió a favor de l’esperança. Al capdavall, el relat del naixement de Jesús és una història d’amor i supervivència, que intenta amorosir el món. I per bé que al voltant de la taula de casa tenim de tot, creients, escèptics i ateus renegaires, no hi ha ningú que practiqui l’ateisme de les festes, perquè tots ens sentim relligats per la bellesa d’aquesta tradició. És així com, aplegats pel ritual, refermem lligams, compartim emocions i renovem records que s’amunteguen delicadament al calaix de la memòria, com si fossin volves de neu. De tot plegat en fem un homenatge a la vida compartida.

És això el Nadal, si més no, des de la mirada de la meva família: un regal de felicitat. I sí, ja sé que la felicitat és un concepte antipàtic —políticament incorrecte, gosaria dir—, i que mostrar-la és encara més indecorós, com si fos un gest de supèrbia. Però si alguna cosa ens atorga el Nadal és justament això, petites dosis de felicitat que cacem al vol: el primer tast del brou de la mare, la mirada frisosa dels petits, la deliciosa ingenuïtat dels seus comentaris, la cerimònia del tió, les converses indolents, les abraçades inesperades... D’alguna manera, no és que siguem feliços, sinó que ens permetem ser-ho, pausats els neguits, colgats els problemes, suspeses les busques accelerades del rellotge.

És cert que no hi ha Nadal més trist que el Nadal d’una absència, justament perquè la repetició del ritual posa un focus dolorós a la cadira buida, i tot allò que tenia un sentit lluminós, s’enfosqueix sobtadament. Personalment, ho hem viscut, ho hem plorat i d’alguna manera hem après a recosir-ho, potser per la inèrcia lògica del temps que passa, o potser perquè sabem que no hi ha homenatge més gran als nostres morts, que celebrar la vida. I sovint, una absència dolorosa dona pas a una nova presència, l’avi que se'n va, el net que arriba...

No hi ha molt a afegir. És cert que podria obrir el meló de la qüestió religiosa versus el laïcisme, la multiculturalitat i etcètera. N’he parlat en aquest mateix espai en alguna ocasió. Però perdonin que avui em faci mandra. Estic molt farta de la hiperideologització que alguns projecten al damunt de la tradició, la religió, la família... i la majoria de les vegades amb una incapacitat patètica per, senzillament, gaudir de la vida. En qualsevol cas, n’hi ha que estimem el Nadal sense complexos, i avui és un bon dia per fer-ne l’elogi desmesurat, la pública ostentació. Personalment l’estimo perquè respecto la tradició religiosa que ha conformat la nostra identitat cultural, més enllà de la creença en la fe. L’estimo perquè crec en la força renovadora del ritual, convençuda que el futur se solidifica amb la memòria del passat. I l’estimo perquè crec en la taula parada, en la nostra gent que s’aplega al voltant, en l'espessa xarxa de complicitat i protecció que ens atorga la família. Sigui quin sigui el model, vell, nou, reinventat, però al capdavall un únic model: el de la gent que escriu en plural el llibre de la vida. Respecte, amor i companyia, la recepta infal·lible...

Bon Nadal.