Si la nació espanyola estigués realment viva a Catalunya, l’1 d’Octubre mai no s’hauria arribat a produir. Aquest fet tan senzill s’anirà fent cada cop més evident a mesura que els efectes disruptius de la immigració vagin transformant el panorama polític de l’Estat i de la resta de països de la Unió Europea. Els traumes de les derrotes catalanes tenen tanta força suggestiva en els debats polítics espanyols que no deixen veure clarament la realitat.

La monarquia ha intentat resoldre la crisi del règim del 78 amb la mateixa medicina que Franco va utilitzar per salvar-se de la fallida econòmica, i s’ha ficat en un problema de difícil solució. La immigració que va salvar el projecte nacional de Franco no té res a veure amb la mà d’obra barata que l’Estat intenta fer servir per quadrar els comptes i dissoldre la força nacional de Catalunya. El context també és molt diferent, perquè Occident ja no domina el món, i no té diners per gastar a Espanya.

Els immigrants de fa 60 anys potser venien a fer de policia, però eren majoritàriament vençuts d’una guerra que havia servit per acabar de destruir la Catalunya de la Renaixença i de la Revolució Industrial. Els catalans i els immigrants compartien les ganes de sortir del pou, a més d’un cert odi a l’obscurantisme de l’Estat. Els moviments veïnals —que ara els “xarnegos orgullosos” reivindiquen com si fossin cosa seva— van trobar el terreny adobat per una tradició associativa molt antiga i robusta.

La immigració de fa 60 anys es va beneficiar dels buits econòmics i socials que havia deixat la guerra i de l’eclosió d’una societat de consum promoguda pels Estats Units, que llavors estava en un moment pletòric. La mà d’obra que arriba ara no comptarà amb cap pla Marshall, ni amb cap ideal polític aglutinador, com van ser la democràcia o el passat republicà idealitzat, sigui amb Estatut d'Autonomia o sense. Els immigrants arriben a una Catalunya més exigent i conscient de si mateixa, amb uns nivells d’educació que no podran igualar, en general, ni tan sols amb un parell de generacions.

Els partits de Madrid han perdut la capacitat d’aglutinar Espanya a través d'un ideal fort de bé comú

Encara que sembli contraintuïtiu, la immigració no posa tan en perill la llengua catalana com el projecte nacional espanyol de base castellana. Catalunya ha perdut la possibilitat de ser lliure per molts anys, però el vell Madrid ha començat una fugida endavant que empeny l'Estat cap al bloqueig. L'auge econòmic de la capital acabarà com la cultura del pelotazo dels anys 90, però amb més terra cremada i menys Europa. Els desequilibris demogràfics de l’Estat jugaran cada cop més en contra del tradicional predomini mesetari i soscavaran encara més la influència de l’exèrcit, que és la màxima expressió del tribalisme castellà. 

Tinc un amic que diu que Europa abandonarà Espanya a la seva sort i que acabarem vivint en una mena de califat llevantí d'hegemonia marroquina. No dic que no pugui passar, però de moment el fet és que els partits de Madrid han perdut la capacitat d’aglutinar Espanya a través d'un ideal fort de bé comú. La reacció espanyola contra l’1 d’Octubre s’ha carregat el prestigi de la democràcia a la perifèria de l’Estat. No hi ha diners per mantenir el benestar social més enllà de la generació dels boomers. La llengua castellana ha perdut la superioritat que tenia respecte al català i el basc, i els gallecs tindran sempre Portugal.

El volum que ha pres la immigració fa impossible que VOX o el PP puguin governar amb un discurs xenòfob, però també fa impossible que puguin governar amb un discurs antieuropeu, perquè Europa és l’última defensa dels universitaris davant de l’Àfrica. Els discursos de Sílvia Orriols traspuen una cosa que no es diu perquè fa por, i és que l’1 d’Octubre va deixar molt clar que la immigració de fa 60 anys no és un perill per a la convivència a Catalunya. Els traumes de la guerra estan cicatritzats i Madrid difícilment podrà furgar-hi a través dels immigrants de nova planta.

Amb tot això, a Catalunya s’estan pastant dues dinàmiques que cada cop tindran més influència en la política espanyola. D’una banda, hi ha un replegament nacionalista, encapçalat per Aliança Catalana, dirigit a cohesionar el nucli del país. De l’altra, hi ha un moviment d’expansió, promogut pel PSC, que mira d’aprofitar el desgavell que ha produït l’independentisme per situar catalans a les estructures decisòries de l’Estat. El vell Madrid només pensa a tombar Pedro Sánchez com sigui, però no sembla que quan ell caigui cap dirigent del PSOE o del PP pugui reeditar els pactes que li permeten governar.

Barcelona i Madrid cada cop cauen més lluny perquè en una societat de castes com la que generarà la nova immigració només queda la nació com a aglutinador espiritual. És un fenomen que es veu als Estats Units i a bona part d’Europa. El sistema polític espanyol està tan fotut que fins i tot podria ser que Salvador Illa esdevingués el primer president català de l’Estat, en un segle i mig. A mesura que els votants de l’1 d’Octubre es vegin forçats a relacionar-se amb el poder sense la ingenuïtat del vell catalanisme, la química de la política espanyola pot canviar de manera sorprenent.