Aquest matí (quan vosaltres ho llegiu ja serà un altre dia, però tant és, són coses que, malauradament, ens passen cada dia, als catalans), un parell d’homes m’han portat a casa una rentadora nova. Jo, amablement, m’hi he dirigit en català, com sempre faig amb tothom, perquè soc catalana i perquè visc a Catalunya —una actitud completament lògica, natural i racional (encara que ens vulguin fer creure el contrari). La sorpresa (és sarcàstic, perquè ja m’ho veia a venir) ha aparegut quan un d’ells (el que tenia l’expressió facial més seriosa i prepotent, per no dir que m’odiava) m’ha dit: “No te entendemos”. No un “perdona, todavía no hablo catalán, hace muy poco que he llegado, ¿te importaría hablarme en castellano o un poco más despacio?”. No, un "No te entendemos" —haz el puto favor de hablarme en la lengua del imperio—. Quan ha acabat de pronunciar la essa, la seva seriositat, i la meva, han augmentat considerablement. No us sabria dir qui dels dos estava més enfadat, si ell o jo. A mi em sortia foc pels ulls i fum pel nas; i a ell, més o menys el mateix però amb un accent diferent. Tres segons després, el meu cervell s’ha activat i els ha etzibat un “Sou a Catalunya, hauríeu d’aprendre a parlar català” i ho he acompanyat d’un lleuger somriure —més forçat que la Brigitte Vasallo parlant català—, que m’ha convertit en una barreja de Cruella de Vil i de Blancaneu. He fet servir un condicional tot i que la meva llengua es moria de ganes d’estampar-los un imperatiu als morros. És que ja en tinc la pipa plena, de tanta falta de respecte. Imagineu-vos per un moment que jo me’n vaig a Colòmbia i amb tota la prepotència del món li dic a un client: “No t’entenc, parla’m en català”. Es pensaria que vaig drogada o que em falta un bull.

Han abusat de mi psicològicament i lingüísticament a la meva pròpia casa

Reconec que, per por que no m’entreguessin la rentadora (que necessitava urgentment) i perquè estava sola a casa amb dos homes, que no sabia fins a quin punt estaven tocats del bolet (les persones que heu patit agressions físiques m’entendreu), els he acabat parlant en castellà. Me n’avergonyeixo profundament i fa que senti encara més ràbia per no haver sigut capaç de plantar-los més cara. I de què m’ha servit? Doncs de res, perquè a més de males persones eren uns ineptes: m’han entregat la rentadora abonyegada i espatllada (no ho he vist fins que ja se n’havien anat; l’estrès i la ràbia m’han jugat una mala passada). Han abusat de mi psicològicament i lingüísticament a la meva pròpia casa. El que hauria d’haver fet i que ara em penedeixo molt de no haver fet, i que n’estic segura que faré la pròxima vegada, és dir-los: mireu, agafeu la rentadora i la vostra prepotència i ja us en podeu anar per on heu vingut.

Aquesta gent ve a viure a Catalunya creient fermament que això és la madre patria i que tenen tot el dret de parlar en castellà sempre que els roti. Els importa un rave Catalunya, el català i, per descomptat, l’allioli, els caragols a la llauna i els balls de bastons. Creuen que Catalunya és una simple província (colònia) d’Espanya; per això actuen amb aquesta prepotència i falta de respecte. No tenen cap intenció d’aprendre a parlar català ni de respectar la nostra cultura. S’hi estan pixant a sobre dia sí dia també. Sí, estic emprenyada. I molt. I no només pels latinos que tornen a casa (la madre patria) després d’uns quants segles d’haver conquerit l’Amèrica del Sud —perquè queda clar que aquesta gent són els descendents dels colonitzadors que van destruir totes les llengües i cultures que hi havia a l’Amèrica del Sud, continuen actuant igual; deuen tenir el gen de la colonització. Sinó també perquè ja fa temps que veig que l’enemic el tenim a dins: Catalunya està farcida de catalans renegats, que ni a la intimitat parlen en català. Digues-ne Rosalia, Laura Escanes, Marc Giró… Que parlen català només quan és estrictament necessari, i que, quan ho fan, de cada cinc paraules que diuen, tres són més castellanes que catalanes. Tenen totes les excuses del món per passar-se al castellà: que van des d’un “és una falta de respecte no parlar en castellà a algú que acaba d’arribar” fins a “el castellà t’obre més portes i pots arribar a més gent”, passant per un “és que els insults en català sonen molt ridículs”. Sabeu què és molt ridícul i trist? Que un català hagi de parlar en castellà per por de les conseqüències o perquè li obre més portes i no vol ofendre a ningú. Hi ha algun país del món en el qual els autòctons et parlin en la teva llengua materna quan hi arribes perquè, pobret/a, acaba d’arribar? Ja us ho dic jo: no. Ni a Espanya, per superdescomptat. Però els catalans hem de ser més sensibles i bona gent que ningú. Aneu a pastar fang! Això sí que és racisme, discriminació i maltractament lingüístic.

Comencem a dir les coses pel seu nom, deixem-nos ja d’eufemismes: això és una invasió en tota regla. I el pitjor de tot, et giren la truita dels arguments: ens presenten a nosaltres com a uns racistes intolerants quan la realitat —més que comprovada— és que ens estan passant per sobre amb una màquina piconadora i que no quedarà ni un sol pronom feble. La solució? Només en queda una: la independència i l’obligatorietat de parlar català per venir a viure i a treballar a Catalunya. Res que no faci qualsevol país del món, val a dir. Aquesta és la situació, catalans, per més eufemismes que fem servir. O actuem d’una vegada o ja hem begut oli (aquesta expressió no existeix en castellà). I, tot i que l’oli, sobretot si és de primera premsada en fred, és molt sa, no tinc ganes de morir ennuegada.