Morir al sol

De sobte són notícia les condicions en què viuen tots els col·lectius que fan la seva feina a la intempèrie en llocs amb climes extrems. Ha hagut de morir un escombriaire sexagenari que treballava sota un sol de justícia durant les hores de més temperatura per recordar-nos que la gent del camp, la de la neteja o la de la construcció han de fer la feina durant hores diürnes, que a vegades esdevenen un infern, i en altres moments de l'any, com si estiguessin dins d'un congelador. També els miners o els qui treballen en naus industrials poc condicionades, o els responsables de les graelles a les cuines dels restaurants, o els qui circulen per les bugaderies industrials o els aparells d'esterilització dels hospitals pateixen inclemències tèrmiques, però ara totes les mirades es concentren en els qui s'abrasen al sol dia rere dia per solucionar els nostres problemes i proveir-nos dels serveis que necessitem, alguns de més preparats, com és el cas del cos de bombers, trist i eficient protagonista dels recents incendis, i altres menys, com els operaris que es torren en mànigues de camisa a sobre d'una grua en una rasa d'autopista.

L'aire condicionat va arribar a les nostres vides de la mà de les grans superfícies en aquells temps en què en bona part de les cases era una quimera, i el fet que es generalitzés ens ha fet menys capaços de suportar la calor. Si no, que ho preguntin als beduïns del desert o en general a tota la població africana que des del nostre tròpic fins a l'equador és capaç d'encaixar molt més i millor el que a nosaltres ens sembla insofrible. Alguns d'ells, traspassant les fronteres, els trobem a les nostres platges carregant fulards i llaunes de refrescos, treballant sota el mateix sol en què es torren els qui en aquell moment no treballen en altra cosa que en el seu bronzejat. La penositat rau no tant en el sol, per tant, sinó en estar-hi a sota quan no ens ve de gust, en la feina a la intempèrie que algú ha de fer si volem que el sistema en global continuï funcionant, mentre veu que una altra part de la població viu aïllada d'aquesta inclemència, ficada a la nevera de la seva oficina, despatx o casa.

El percentatge de benestar físic laboral és avui més gran que mai, encara que altres malestars més intangibles l'han substituït, però alguns col·lectius continuen avui com ahir exposats al fred i a la calor

Som menys soferts en aquest Occident de la refrigeració a granel, sí; però això no treu que aquí, com allà, les persones més vulnerables puguin acabar morint-se de calor, i que sigui responsabilitat d'un poder públic vigilant i d'unes empreses que han de complir les seves obligacions, com executar una prevenció de riscos laborals que minimitzi les situacions en què el col·lapse es produeixi. En aquest tema s'ha avançat extraordinàriament, de manera que ara ja és possible, fins i tot, considerar riscos psicosocials que fa un segle ens haurien semblat ciència-ficció. El percentatge de benestar físic laboral és avui més gran que mai, encara que altres malestars més intangibles l'han substituït, però alguns col·lectius continuen avui com ahir exposats al fred i a la calor. Tanmateix, tot és més complex de com es ven, i em posaré d'exemple del que aquesta prevenció difícilment podrà solucionar: les persones que patim d'anhidrosi no suem per molta calor que faci. Això significa que en situacions d'alta temperatura podem col·lapsar, que és en general el que està passant en els cops de calor, que les altes temperatures d'aquest any ja han segat gairebé 400 vides. La meva feina no és dura des del punt de vista físic, però entrar en un cotxe que hagi estat al sol molt de temps pot provocar-me una reacció perillosa: si em moro, és per la feina?, algun responsable o directiu de la meva empresa ho podria haver evitat?, podré atribuir a la meva empresa que la seva prevenció de riscos laborals ha estat ineficaç o inexistent? La resposta a totes aquestes preguntes és no. Només jo sé el que m'arrisco anant per un carrer sense arbres a les 4 de la tarda. En cas que fos obligatori el meu trànsit per aquest carrer, com és el cas de la feina de l'escombriaire, sí que cal establir una política de prevenció que minimitzi el risc, però la persona vulnerable podrà morir, com així ha passat en aquests altres gairebé 400 casos, en situacions diferents de les de la feina, potser tornant del mercat o escombrant la terrassa de casa o, senzillament, per no haver begut l'aigua que se li va recomanar.

Siguem justos: tots nosaltres tenim una part de responsabilitat en la gestió de les nostres vides. Anar amb una motocicleta a gran velocitat per arribar a una festa pot ocasionar la mort del conductor i d'altres persones; portar un camió sense les condicions de seguretat adequades, també. Només la segona incumbeix a la prevenció de riscos de l'empresa i a la inspecció laboral. I en aquestes tasques preventives l'actitud dels treballadors també ha de ser vigilant: pujar a una bastida amb unes copes de més a quaranta graus de temperatura atorga una trista i probable butlleta en la tómbola de morir al sol. Intentem, els qui puguem i en la mesura que puguem, no fer-ho més fàcil.