Tal dia com avui de l’any 1742, fa 283 anys, a París; moria Maria Lluïsa de Borbó, vídua del rei efímer Lluís I d’Espanya —primogènit i primer successor de Felip V. Maria Lluïsa havia nascut el 1709 a Versalles, neboda-neta —per banda paterna— i neta —per banda materna— del rei Lluís XIV de França i era, per tant, cosina-segona i cosina-germana, a la vegada, del rei Felip V d’Espanya; i tieta de segon i de tercer grau, al mateix temps, del seu marit, el rei Lluís I d’Espanya. Quan van ser casats (1722) Maria Lluïsa tenia tretze anys i Lluís (llavors, príncep d’Astúries) en tenia quinze.

Segons la investigació historiogràfica espanyola, Maria Lluïsa mai no va semblar capacitada per exercir les funcions de reina. Els seus pares Felip de Borbó —duc d’Orleans i regent de França— i Francesca de Borbó —filla il·legítima de Lluís XIV— es van desentendre d’ella, i durant la seva infantesa no tan sols mai no va rebre l’educació que li corresponia a una persona del seu rang social; sinó que —a més i sempre segons aquesta historiografia espanyola— ningú va advertir que patia una greu malaltia mental que era una patologia recurrent entre els Borbons de Versalles.

La seva arribada a la cort de Madrid va resultar molt desequilibrant per a la seva fràgil salut mental. El seu sogre, Felip V, que hauria volgut un matrimoni políticament més beneficiós per al seu hereu, la va menysprear constantment. Isabel Farnese (la segona esposa de Felip V) la va sotmetre a uns constants episodis d’assetjament que, contemporàniament, estan catalogats com a “bullying”. I el seu espòs, l’hereu Lluís, la va humiliar sovint amb la seva conducta (es deia del príncep d’Astúries que “era el millor client de les cases de més mala reputació de la villa y corte”).

Maria Lluïsa va protagonitzar episodis entre còmics i dantescs que escandalitzarien la cort espanyola. Tenia greus problemes de conducta alimentària que en l’actualitat s’associen amb la bulímia i l’anorèxia. Acudia a les recepcions oficials sense roba interior i mostrava ostentosament les seves parts íntimes. També, a les recepcions oficials, feia sonors pets i rots, sempre acompanyats d’escandaloses riallades. I, sovint, corria nua i descontrolada pels passadissos del Palau Reial. En altres ocasions l’havien sorprès netejant els vidres amb la seva roba.

Tot i això, quan el seu sogre va abdicar (gener, 1724), ella i el seu marit van ser coronats reis d’Espanya. Uns mesos, el rei Lluís emmalaltiria —oficialment a causa de la verola— i la reina Lluïsa va ser l’única persona que sempre va ser al costat del monarca. Set mesos després de la coronació (agost, 1724), Lluís I moria sense descendència i Felip V recuperaria transitòriament el tron fins que el futur Ferran VI —el germà petit del difunt Lluís— assolís la majoria d’edat. En aquell moment (setembre, 1724); Isabel Farnese, reina novament, ordenaria que Lluïsa fos retornada a Versalles.