Urbs Jerusalem Beata Dicta Pacis Visio. És el que hi ha esculpit al frontispici d'entrada al Monestir de Montserrat. Que per als que no sabem llatí seria ‘Benaurada Ciutat de Jerusalem, anomenada visió de pau’. Cosa que, tal com continua anant el món, sona a sarcasme. No només per Gaza. O per Cisjordània. També pel Líban o Síria, dos dels estats fallits avui que envolten Israel. Però si bé vivim envoltats de guerres amb què convivim amb normalitat, aquesta tan nostra —per mediterrània i per tradició cultural— és la més apassionada pels veredictes a favor d’uns i altres, que es formulen amb una convicció estremidora. Tant és si es maten a Ucraïna, al Iemen o a Terra Santa. Perquè no endebades les ànimes de tots els que moren ocupen el mateix espai al Cel o a l’Infern. El món no s’atura per cap guerra. Tothom continua fent la seva. El lloc d’unes ànimes a la terra l'ocupen d’altres. El que ningú no pren a Montserrat és el lloc de la seva benaurada "Morena de la serra". Allí, immortal, catalana i universal.
El món continuarà rodant, peti qui peti. I Montserrat al seu lloc, fent d’imant per a tots els que estimen aquesta muntanya, la seva història i tot el que representa
Jo continuaré pujant a Montserrat, al monestir o la Santa Cova. Pel Camí dels Degotalls de Mossèn Cinto. Des de Sant Benet o Monistrol. O bé pel Camí de les Aigües. O des de Collbató i les seves Coves de Salnitre. O ens continuarem enfilant a les agulles, a Sant Jeroni o Santa Magdalena. Accessibles a tots els caminants. O a les escarpades que guarden els secrets dels escaladors. Continuarem pujant, atrets per la seva bellesa, pel seu misticisme, pel seu encant encisador, per la seva espiritualitat i simbolisme. I a Terra Santa se seguiran matant, sense treva, invocant el mateix Déu que honora aquest monestir, que acarona el miler d’anys. Amb els seus monjos, custodis del sant lloc. Amb el germà Pau, incombustible, fent proselitisme als gentils. Amb el pare abat Manel Gasch, que presideix una comunitat que continua encara plenament identificada amb el país. Amb el prior Bernat Juliol, conduint el Mil·lenari i gestionant el sosteniment del monestir i la seva comunitat.
El món continuarà rodant, peti qui peti. I Montserrat al seu lloc, fent d’imant per a tots els que estimen aquesta muntanya, la seva història i tot el que representa. Dempeus, a l’ombra d’unes cingleres que ni els avions franquistes van gosar desafiar. Amb el seu carlí Terç de Montserrat, afecte a la Cruzada mentre el Govern Companys protegia el monestir, n’impedia la destrucció i el posava al servei de l’exèrcit republicà i els seus ferits de guerra, a mans, també, dels voluntaris del Terç franquista. A Montserrat hi conviuen també les contradiccions, les sensibilitats, pecats i virtuts. Tots sota el mateix sostre quan el Pare Abat faci avui la seva homilia a la Missa del Gall. Una missa que ara també m’atrau, per on es fa, per qui la protagonitza. Pel seu sagrat simbolisme com a expressió de la veu de la basílica més catalana i internacional.
És estrany com es pot arribar a conviure amb tantes contradiccions i assumir-les, com no sent missaire et pot atraure una missa, com no sent catòlic, un monestir de tanta significació.