En la història politicoparlamentària recent és sabut que l'exigència estatutària que el president de la Generalitat sigui escollit entre els 135 diputats que componen el Parlament de Catalunya va tenir una finalitat espúria: Tarradellas i la voluntat d'evitar que aconseguís la restaurada magistratura en les albors de la democràcia que va arribar amb la Transició. Passats els anys és difícil recordar-ho, però ningú en el seu moment no hi va plantejar cap objecció, ni ara es pot justificar que es presenti en l'àmbit autonòmic català una exigència que no es dona en la presidència del govern espanyol, sent totes dues manifestacions del mateix sistema parlamentari de govern. Arribats tanmateix al moment actual, té sentit preguntar-se l'abast de tal exigència, tenint en compte que tots els actors en lliça pretenen veure la palla a l'ull aliè sense apreciar en cap cas la biga pròpia, si n'hi hagués. En la interpretació del dret el criteri finalista és només un dels possibles. Vegem-ne d'altres.

La Junta Electoral Central ha dictat resolució per la qual entén que Quim Torra ha quedat desposseït de la seva acta de diputat, però sense fer cap tipus de menció al seu cessament com a president, ja que no pot fer-ho, doncs el seu àmbit jurisdiccional és l'estrictament referit a la matèria electoral. Opera en la seva resolució a instàncies de formacions polítiques que pretenen amb això accelerar el moment en què el president hagi de deixar de ser-ho. Però només pot fer-ho per donar executivitat a una sentència que no és ferma perquè està recorreguda davant del Tribunal Suprem, i que el condemna a pena d'inhabilitació per a l'exercici de càrrec públic. Tanmateix, la cadència no és tan senzilla, agradi o no agradi i tingui o no els efectes polítics que alguns, potser més dels que pensem, voldrien.

La llei de Presidència de la Generalitat, en sintonia amb l'Estatut, diu que el president ha de ser escollit entre els 135 diputats, però en cap cas no s'al·ludeix que tingui obligació de conservar l'esmentada condició parlamentària durant el temps que estigui en el càrrec. Si la JEC força el concepte d'execució més enllà del raonable, és factible que algú vulgui, i fins i tot pugui, forçar el que semblaria sentit raonable d'aquell mandat: en els sistemes polítics democràtics "el que no està prohibit està permès", a diferència d'aquells altres que, a esquerra i a dreta, però contra el principi bàsic de llibertat, afirmen que "el que no està permès està prohibit". La JEC sembla obviar que la seva decisió podria propiciar potencialment, mentre no hi hagués pronunciament del Tribunal Suprem, que es presentessin dos presidents: el cessat, per al cas que el TS (o el TC, o el TJUE) el restaurés, i l'elegit després del cessat, que podria reivindicar-se. Amb almenys el mateix grau de legitimitat es podria dir que en un Estat constitucionalment inspirat pel principi pro libertate el president que deixa de ser diputat per força o fins i tot per voluntat pròpia pugui continuar mantenint la dignitat presidencial mentre el Parlament no decideixi cap altra cosa, ja que en cap moment es diu que deixar de ser diputat sigui causa de cessament en la presidència.


Quina raó de pes hi ha perquè el president del govern espanyol pugui no ser diputat mentre que sí que n'hagi de ser el president del Govern?

Anant més enllà, es podria pensar fins i tot en una mutació al si del bloc de la constitucionalitat, del qual forma part l'Estatut, produïda pel fet que la presidència tingués el costum de cessar en l'escó per guanyar així el seu partit un diputat en el Parlament, en córrer la llista al seu favor. I si algú objectés que es perverteix amb això l'esperit de la llei, tornaríem al principi, perquè quina raó de pes hi ha perquè el president del govern espanyol pugui no ser diputat mentre que sí que n'hagi de ser el president del Govern? I si diem que l'àmbit autonòmic és diferent, el mateix cabria preguntar-se respecte als consellers, ja que comparteixen amb els ministres aquesta llibertat de ser elegibles sense possessió prèvia d'escó.

Serveixi tot això per exemplificar l'absurd de la nostra situació. A una més que probable deficiència en la tècnica legislativa s'afegeixen intencions poc justificables per a una o una altra construcció jurídica. Si estem transitant a més un moment històricament complex en què posicions radicalment enfrontades pretenen utilitzar el dret en el seu propi benefici, amb interpretacions que cada vegada resulten ser més de part, el quocient esdevé inquietant: la confusió genera desconfiança, avantsala de la deslegitimació. En aquest context ningú no guanya. Algú hauria d'aturar-se i reflexionar. Potser llavors la resta també ho farien.