Putes, pobres i parents, aquestes eren les tres P que es deia que constituïen els primers clients que un professional de l'advocacia podia captar. Els temps han canviat: després de la graduació, els estudiants ara sospiren per entrar a treballar en un d'aquells macroruscos d'assessorament legal, grans empreses que acumulen juristes de tota mena, formació i especialització, i on bregaran al llarg de tota la vida per escalar a dalt de tot. És difícil que en aquests àmbits vegin gaires integrants de les tres P, almenys com a categoria, aquesta tasca queda reservada a l'esforçat, infravalorat i vocacional torn d'ofici dels col·legis de l'advocacia.

Però amb la mateixa lletra comencen també unes altres tres activitats, la policia, la política i el periodisme, connectades actualment al nostre país per una curiosa condició que va més enllà de la que podríem intuir: estar en el punt de mira del Departament d'Estat nord-americà, quan, entre els Informes nacionals del 2020 sobre pràctiques de drets humans, se centren en Espanya. L'informe, que inclou diversos àmbits i en general considera l'actuació dels poders públics espanyols en línia amb els estàndards d'un estat de dret, manifesta dures crítiques pel que fa a diverses circumstàncies que tenen l'origen en l'activitat política. D'una banda, perquè recull la polèmica suscitada per la llei de seguretat ciutadana (també coneguda, després de la seva reforma pel ministre Fernández Díaz, com a "llei mordassa") i, per altra, perquè critica les manifestacions amenaçadores de dirigents de Podemos (Iglesias i Echenique) i de Vox (sense esmentar a ningú en concret) dirigides a periodistes, així com l'actuació del govern espanyol, tant en l'aplicació de la llei durant l'estat d'alarma, com amb relació a rodes de premsa ortopèdiques en les quals els periodistes havien de formular les preguntes per escrit i amb temps. En tot aquest conglomerat fàctic hi ha una constant: polítics legislant contra la llibertat, segurament perquè la temen quan es desborda, i pràctics de les normes (policies, també jutges i fiscals en certa manera) i els mateixos polítics un altre cop elevant la norma a la categoria de dogma cinc minuts abans de justificar l'injustificable quan el vandalisme aprofita l'ocasió i ens trenca la cara.

Sense llibertat de premsa no pot arribar el mínim oxigen que requereix el nostre cervell per conèixer, discernir, decidir

A conseqüència de l'aplicació de la llei de seguretat, i potser perquè en tots els col·lectius hi pot haver pomes podrides, el cert és que l'informe porta a col·lació pràctiques policials (i penitenciàries) poc ortodoxes, encara que es podria dir que les organitzacions que es dediquen a aquest tema sempre són rigoristes i que, tret de països amb poca conflictivitat social, població poc concentrada o tot plegat, aquestes pràctiques desgraciadament tenen lloc, com el mateix país nord-americà podria recordar de si mateix.

Però són potser el periodisme i la llibertat d'expressió els àmbits que més conviden a la reflexió, perquè la relació que sempre s'ha establert entre periodistes i política pateix un curiós tomb: després d'anys de considerar la premsa com el quart poder (o potser per això), es veu el periodisme com a víctima de la política i de la violència ciutadana que la primera encoratja amb les seves manifestacions crítiques o amenaçadores dels periodistes. L'informe relaciona aquesta circumstància amb una llei de seguretat que considera extralimitada (encara que majoritàriament ha estat avalada pel Tribunal Constitucional), però el colofó de tot això se centra en Catalunya, que considera "territori perillós" per a la premsa amb la mateixa contundència que exposa la (debatuda) violació dels drets humans vers les figures de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart com a conseqüència del zel extrem amb què es van avaluar les manifestacions del setembre del 2017 i que finalment van acabar amb el seu empresonament i condemna.

Per descomptat, no és aliè a aquest desgavell el fet que cada bàndol en política acusi d'irresponsable i parcial el periodisme la línia editorial del qual li provoqui urticària. I sens dubte es podria fer una crítica contundent a la proliferació d'informació no contrastada (en molts casos per efecte de la pressa que propicien unes xarxes socials on la informació fal·laç corre a gran velocitat de manera paral·lela a la veraç). Però res d'això no treu que sense llibertat de premsa (la poca que deixen uns mitjans privats en mans de pocs i uns mitjans públics tenallats per les guerres partidistes i alguns interessos menys confessables) no pot arribar el mínim oxigen que requereix el nostre cervell per conèixer, discernir, decidir. Perquè no hi ha independència més gran, ni millor que la de cadascú i aquesta només és possible a partir del coneixement.