Inés Arrimadas té un problema moral, almenys si tenim en compte les seves declaracions sobre la inconveniència de presentar una moció de censura en temps de pandèmia i la contradicció de ser ella qui, també en pandèmia, l'ha activat a Múrcia. Podrà posar el crit al cel per quatre vacunes posades de manera poc ètica, però un partit al qual en diverses ocasions se li ha cridat l'atenció per part del Tribunal de Comptes per la falta de transparència no pot escudar en la integritat política del PP murcià una operació l'abast de la qual va molt més enllà d'aquesta comunitat, operació en la qual s'adverteix la necessitat peremptòria de la presidenta de donar un nou i agònic tomb al partit, aquesta vegada cap al costat al qual Rivera al seu dia li va fer mil fàstics. És el que té ser i no ser, tenir i no tenir alhora unes idees i les contràries.
Què hi ha darrere de tot això? Potser és només ineptitud per entreveure l'efecte de bomba de temps que tindria la moció murciana en altres llocs d'Espanya. Perquè entre Múrcia i Madrid, la diferència del poder que es toca està clara, i ara mateix, només per començar, tots els consellers del partit taronja en la comunitat madrilenya s'han quedat sense cadira i, per tant, sense sou. Una part de la discòrdia que immediatament ha provocat sens dubte té a veure amb les llenties perdudes, com passaria en qualsevol altre partit, parlin més o menys de regeneració. Potser es tracta simplement d'un assumpte de cadires a curt o mitjà termini, però també és evident que en aquesta operació el PSOE no ha deixat de ficar cullerada: posant Díaz Ayuso davant del repte de guanyar per majoria absoluta, situa al seu torn Casado en una difícil tessitura. Perquè si Ayuso no obté aquesta majoria, necessitarà per recuperar la presidència els vots del partit anatematitzat per tots, Vox. I perquè si l'obté, potser el lideratge de Casado, que en altres places ha perdut recentment algunes plomes, no quedi reforçat, sinó al contrari.
El cansament popular adverteix de la necessitat de repensar el sistema, la llei electoral, l'eventual rotació de persones en les responsabilitats de govern, el finançament dels partits polítics i un veritable control del seu funcionament democràtic
Es diu que Arrimadas està buscant el milió de vots de centreesquerra dels que poden estar disconformes amb el matrimoni de conveniència que el PSOE té amb Unidas Podemos, però sens dubte aquest milió també el cobegen els socialistes, sabedors que perdrien menys a l'esquerra del que guanyarien a la dreta. Al cap i a la fi, i atesos els pactes, qui votaria el petit si pot votar el gran? Sobretot quan amb aquest tomb estratègic, el PSOE llança amb més força el PP als braços de Vox, i acontenta uns quants barons que estan farts de les sortides extemporànies d'un partit, el morat, amb nul sentit institucional.
És evident que la fugida cap endavant de Díaz Ayuso dissolent l'Assemblea i convocant eleccions quan ja sonava la campana de la moció de censura pot acabar perjudicant el PP, el PSOE, o els dos, deixant de banda el partit que ja d'entrada està assegurat que perd, que és el que ha iniciat formalment aquest ball de traïcions i excuses. Però qui sens dubte no guanya és una ciutadania, que ja ha demostrat el seu cansament en la plantada abstencionista a la convocatòria electoral catalana, un altre tràngol gratuït que, quan falten poques hores perquè s'acabi el termini, no dona un resultat clar sobre la composició de la mesa parlamentària.
En un i un altre front s'obre pas la idea que la partitocràcia és un mal insalvable en les democràcies liberals. Perquè els partits són necessaris per vertebrar el pluralisme polític i l'alternança i perquè d'alguna manera cal vertebrar les diverses opcions polítiques i canalitzar els interessos ciutadans. Però el cansament popular adverteix de la necessitat de repensar el sistema, la llei electoral, l'eventual rotació de persones en les responsabilitats de govern (a l'estil suís), el finançament dels partits polítics i un veritable control del seu funcionament democràtic, perquè no siguin, com ara, el camí traçat entre opaques associacions de privats i les institucions polítiques, ocupant-ho tot, i sense capacitat, pels seus propis interessos, per evitar altres interessos encara menys transparents d'això que, amb tota raó, s'ha dit deep state. En resum, hi ha més d'una persona exercint el govern, o aspirant a exercir-lo, que arrossega i presenta un problema moral.