S'ha instal·lat en l'imaginari col·lectiu que tothom cobra una pensió i que existeix un dret indefectible a cobrar-la. L'art. 41 de la Constitució, com altres textos homòlegs europeus, estableix que els poders públics mantindran un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans, però ni tots els ciutadans cobren pensió, ni aquest article té cap altra consideració que la de "principi rector de la política social i econòmica", la qual cosa degrada la seva categoria de veritable dret a simple orientació de les polítiques públiques en aquesta matèria. És ben cert que, conceptualment, l'Estat podria desprendre's amb dificultat de l'obligació de propiciar un sistema de pensions amb què la classe treballadora pogués subsistir els últims anys de la seva vida; però, sens dubte, en els pròxims temps les múltiples circumstàncies que han planat sobre ell poden fer perillar l'statu quo que fins ara s'ha gaudit.
La distància entre el que s'ha cobrat durant la vida laboral activa i el que s'ha rebut en forma de pensió és a Espanya de les més curtes d'Europa, malgrat que, en termes absoluts, els sous siguin poc atractius. Si a això s'hi suma que la pensió mitjana està ja gairebé per sobre del salari mitjà i que l'esperança de vida creix al mateix ritme que disminueix la natalitat, l'afirmació que el sistema és sostenible resulta si més no dubtosa. Si bé és cert que governs frívols han recorregut a la caixa de la Seguretat Social, aplicant a altres destinacions el que estava destinat a les pensions, el cert és que el ritme al qual creix el nombre de pensionistes que ha de suportar cada treballador en actiu és imparable, i que l'arribada a la jubilació de la generació més nombrosa (els nascuts entre 1955-1970) aboca el conjunt a un col·lapse, tenint en compte que la major part de la població activa és massa assalariada.
Sembla que el sistema desconfia del sentit comú de les persones, com si totes tendissin a comportar-se més com a cigala que com a formiga. I potser és cert, però, aquesta actitud no contribueix a infantilitzar la població?
Però, per què el sistema és així? Cada persona que treballa per compte d'un altre i aquest últim com a empresari han de dipositar a la "guardiola" de les pensions una determinada quantitat (petita en el cas del treballador, gran en l'empresari) a fi i efecte que després es faci un còmput, creixentment diabòlic, del que al treballador li correspon quan es jubila. Les fórmules han anat canviant, però la idea és la mateixa: és l'Estat el que estalvia per nosaltres. Per què no s'atorga a cada persona la responsabilitat de fer-ho? Sembla que el sistema desconfia del sentit comú de les persones, com si totes tendissin a comportar-se més com a cigala que com a formiga. I potser és cert, però, aquesta actitud no contribueix a infantilitzar la població? Per què se'ns confia l'elecció dels nostres dirigents, però no del nostre futur econòmic? Algú respondrà que molta gent mai no tindrà l'ocasió d'estalviar per garantir-se una pensió, però, no seria més fàcil aconseguir-ho si el salari en tota l'extensió estigués en mans de qui el genera? Al cap i a la fi, ens queixem del seu nivell precari. No ho seria molt menys si es cobrés sencer?
El sistema de pensions col·lapsarà, com ho ha fet el volcà de La Palma que un dia, com diu la ministra, serà objecte d'atenció turística. També el sistema de pensions serà en un futur objecte d'estudi, com aquest estalvi obligatori que subratllava la nostra fragilitat de caràcter, la nostra incapacitat per fer-nos amos del nostre destí.