No m'agrada el pessebre d'Ada Colau, però ni ella no pot evitar referir-se d'alguna manera a l'esdeveniment que va marcar l'inici de la nostra era. S'ha explicat en clau mítica, antropològica, cabalística o cristiana, però en totes el Nadal significa cada vegada el començament de la història, colpejant per tota l'eternitat, com si Déu bategués en sístole i diàstole des de sempre i per sempre. Perquè en clau divina el temps no té sentit.
En la humana, en canvi, el temps sembla que ho és tot, i així, cada 25 de desembre es reprodueix el miracle de la cosificació temporal de la divinitat amb l'únic objectiu de demostrar que fins i tot el més alt pot posar-se als peus del més baix i abraçar amorosament la seva pitjor condició. La revolució cristiana és aquesta, la capacitat d'estendre sobre el mal la capa preciosa i incommensurable del perdó. En la trentena, quan el que neix cada any tenia ja una vida pública, la culminació d'aquesta revolució va ser el seu sermó de la muntanya, perquè allà l'esperança de tot el que pot arribar a tenir qui no té res es va fer llum. Esclar que rics i pobres no eren els qui molt o poc tenen materialment, sinó els qui des de qualsevol posició es lliuren, desprenent-se de les coses i dels afectes, a l'amor de Déu. Ah!, i per això molts són els cridats i pocs els escollits. Però sabem qui són aquests escollits perquè la seva cara, el seu gest, la seva veu ho diu tot. I ni reneguen, ni jutgen, i a la seva cara només hi ha alegria, de manera que els qui desitjaríem aquesta condició amb totes les nostres forces, però sempre ens quedem a les portes, ens provoca aquesta inevitable enveja del saber i no poder.
Tot comença la matinada del dia 25. Queda poc. El "ni oblit ni perdó", tantes vegades escoltat, tradueix en paraules el ressentiment acumulat a banda i banda de cada conflicte (també del nostre, petit ridícul mediocre comparat amb tot el dolor que es retorça al món), però fins i tot en el més profund de tots ells hi ha una esperança. Som capaços de fer-ho, perquè som les criatures de Déu, de la bondat infinita, de qui tot ho pot. I si Ell pot, també podem qui, fets a imatge i semblança seva, hem crescut i ens hem multiplicat en aquesta terra ara sacralitzada pels qui obliden que la més perfecta criatura de tot el que existeix és justament aquesta que ara demonitza... el mateix ésser humà. Amb aquest estrany gust per la flagel·lació oblidem la nostra major i millor condició, que encara que gratuïta, existeix. Perquè és recordable, i està allà disposada a aparèixer quan li donem l'oportunitat.
És Nadal, queda ja molt poc. És una altra oportunitat d'aconseguir-ho. Una altra crida a la nostra porta. Ell no es cansarà mai. Fins i tot l'últim dia de la nostra vida. Fins i tot després, encara que ningú no hagi tornat per explicar-ho. Sempre és tant temps que fins i tot podríem, per aconseguir cobrir-nos amb la capa de la nostra mútua caritat vivificant, renegar de les millors pel·lícules del gran Eastwood. Amb perdó, Clint, amb perdó.