Definitivament, i pel que fa a la possibilitat d'arribar a ocupar un escó al Parlament Europeu, Junqueras no és Puigdemont. Podem tenir de tant en tant la sospita que la llarga (i trista) estada a la presó sublima en Junqueras un coqueteig amb el martiri (com en Cuixart, ja que d'altra manera no es poden entendre els seus al·legats finals en el procés davant el Tribunal Suprem), però en cap moment s'ha generat en el seu entorn quelcom semblant a la sensació de ridícul que va tenallant de manera creixent la imatge de Puigdemont. Potser és que entre la defensa de Van den Eynde (ja no dic la de Melero!) i la de Boye hi ha una distància infinita, malgrat combregar en el mateix credo sobre la naturalesa política de tot l'avatar judicial. Potser és que quedar-se i afrontar les conseqüències dels fets (o de les falses acusacions, a la manera socràtica) no és el mateix que deixar els col·legues als peus dels cavalls, simulant diverses vegades donar i només consumar una fugida sense fi. Tanmateix, també cal recordar que totes les cròniques coincideixen a fer dels més encesos entre els republicans els responsables del llançament al buit del llavors president, horroritzat en l'eventualitat de passar a la història, ves per on, com un covard.

Sigui com sigui, està més a prop de l'escó Junqueras que Puigdemont. La del primer és una possibilitat oberta pel mateix sistema polític, ja que, encara que la fiscalia i l'Advocacia de l'Estat no estiguin en major o menor mesura d'acord amb el plantejament d'una qüestió prejudicial davant del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea, el cert és que el Tribunal Suprem sembla procliu a preguntar (i a resoldre una vegada per totes), l'abast de la immunitat parlamentària, el moment a partir del qual s'inicia la seva eventual força retroactiva i, en última instància, la capacitat que mantinguin els estats de decidir a títol personal sobre els requisits o efectes de tal "privilegi" (així el tractàvem fa quatre dies i tothom parlava d'eliminar-lo; ja no).

Pel que fa a la possibilitat d'arribar a ocupar un escó al Parlament Europeu, Junqueras no és Puigdemont

La pràctica del dret té una gran part creativa. Només cal veure la manera en què s'han desenvolupat les diferents defenses dels encausats en el procediment davant el Tribunal Suprem pels fets de l'1 d'octubre. Tanmateix, com han remarcat des de fa temps insignes juristes, de la interpretació creativa a la creació lliure hi ha una distància difícilment salvable. L'Escola del Dret lliure arguïa a començaments del segle XX, amb més sofisma polític que fonament juridicodogmàtic, que els creadors del dret són els jutges, però la realitat és una altra. Lliguen al poder judicial no només principis procedimentals com el de congruència (només poden respondre a allò que i en els termes en què se'ls pregunta), sinó sobretot, i aquest altre és un principi més genèric però no per això menys contundent, també el principi de legalitat.

S'ha dit, i és cert, que el principi de legalitat no assegura l'existència d'un règim democràtic. De fet, també el règim franquista es va apuntalar sobre un principi de legalitat, la legalitat franquista. L'esmentat principi només adquireix sentit democràtic en l'àmbit d'un sistema polític amb separació de poders. Els qui no creuen que tal separació existeixi entre els poders de l'Estat espanyol s'han dedicat en els últims temps a demanar al govern que no doni indults o que els concedeixi sense esperar a la sentència, i per descomptat també a exigir-li condemnes o absolucions. Algun dels peticionaris veurà complertes les seves expectatives, mentre els altres observaran amb frustració que les decisions judicials van per un altre camí, cosa que probablement els tempta de dir que la decisió no ha estat independent.

Però hi ha una certa última i recòndita confiança en la justícia en l'actitud adoptada pels processats, per Junqueras i la resta dels presents a la sala de judicis, que potser ajuda a configurar en la sentència quelcom semblant a un acatament del sistema, encara que no comparteixin la seva configuració ni els seus principis organitzatius. Potser després poden criticar una condemna, però també estaran en disposició de celebrar qualsevol altra decisió que acabi prenent l'equip de Marchena. Una cosa que en cap cas no estarà a l'abast de Puigdemont.