Sobre les relacions entre el crim organitzat i els serveis d'intel·ligència dels estats se n'han fet moltes pel·lícules. "Basades en fets reals" o no, la col·laboració entre la indústria cinematogràfica i l'Estat és poderosíssima en països com els EUA, i les pel·lícules han tingut tota mena de finalitats: explicar, criticar, justificar o condemnar aquestes relacions. Si l'imperi fa això, la resta dels països no poden ser menys. Espanya, tampoc. A partir d'aquesta incontestable obvietat, queden per resoldre totes les altres coses, i en l'afer de la matança de la Rambla i Cambrils hi ha un grau tal d'inexperiència que podria fer riure, si no fos perquè realment fa plorar.
Si la incapacitat per mantenir en l'anonimat les estratègies dels serveis d'intel·ligència espanyols fa por, ara això se suma a la sospita que va calant entre l'independentisme (segurament augmentada pel desig que es confirmi) segons la qual la conspiració és factible, i no és que l'infiltrat i confident Abdelbaki es-Satty no evités l'atemptat perquè després es va passar a l'altre costat, sinó que s'hauria infiltrat justament per provocar-lo, amb l'objectiu de desestabilitzar la política catalana, col·locant així el focus mediàtic en un altre lloc, un focus que a més podia tenir la virtualitat de generar una unió de forces davant un enemic comú.
Com que ja sabem que res no apareix per casualitat i al simple compàs del que es va descobrint, crec que hauríem d'investigar el dit i la lluna alhora
La pregunta és si es pot pensar tal ignomínia de l'Estat. Crec que es poden arribar a pensar accions poc edificants de qualsevol Estat: Alemanya, Anglaterra, Itàlia, França, Suècia i, per descomptat, els EUA són estats de l'anomenat "món civilitzat", però això no ha impedit que en tots ells s'hagin produït magnicidis que mai no van ser del tot aclarits. Alguns d'aquests països han vestit el sant amb investigacions parlamentàries que després no han transcendit, amb un resultat semblant a aquests altres que, com el nostre, ni tan sols no han fet el gest per justificar-se.
Encara que pugui semblar un gos que en comptes de mirar la lluna mira el dit, i potser perquè crec que en aquest cas el que cal mirar és justament el dit, em pregunto ara, com en tantes altres ocasions, per què en aquest moment i com és possible que, sense mitjans de cap tipus, un petit diari pot fer el periodisme d'investigació que ja estan impossibilitats de pagar els més grans. Ja sé que en aquests últims els interessos i mútues dependències són molt més grans, però quin gran rotatiu no voldria tenir a la seva portada una informació d'aquest calibre sense haver d'esperar a llegir-la en un de tercer o quart nivell? Perquè, d'on ve la informació? I per què surt ara?
Com que ja sabem que res no apareix per casualitat i al simple compàs del que es va descobrint, crec que hauríem d'investigar el dit i la lluna alhora. Perquè les estructures estatals no ofeguin la nostra llibertat i perquè des d'aquelles (o des dels bastidors econòmics que sufraguen els mitjans) no ens convencin que som lliures pel mer fet que el collar sigui transparent.