És difícil dirigir-me des d'una certa comoditat a qualsevol que llegeixi això i estigui patint. Patint per la solitud, patint per l'estretor, patint per la incertesa o, senzillament, per la hipocondria que l'acompanya des que va néixer. Però precisament per això volia compartir aquest temps que em dona El Nacional per colar-me a les seves vides amb la voluntat d'infondre esperança en els que menys en tinguin.

Estem en una situació que per a la part més castigada per la pandèmia, la gent gran, deu semblar coneguda. Aquest no poder sortir, o les cues interminables davant d'un establiment alimentari, aquesta prohibició de reunir-se al carrer o a casa, ja no parlem de fer una manifestació, aquesta sensació constant d'excepcionalitat, perquè això caracteritza un estat d'alarma, tot això els deu semblar conegut. I ara de nou, agafant aquesta generació molt més vella, plana sobre ella sense misericòrdia, recordant-nos que o Déu escriu de vegades amb ratlles molt tortes o som el resultat d'un atzar amb el qual uns guanyen i d'altres perden sense cap justificació comprensible.

La humanitat se n'ha sortit de situacions molt pitjors. Probablement en altres casos érem més forts, però la calamitat està sempre feta a mida del que podem suportar

Em pregunto com fer arribar un missatge d'esperança als qui pateixen situacions d'angoixa molt concretes: la mare que no sap si demà podrà continuar posant a la taula alguna cosa nutritiva per als seus fills; la criatura que creixerà amb les mateixes carències alimentàries que van viure els meus pares i que tan ràpid se'ls va emportar; les infermeres que han de decidir a qui intuben segons l'esperança de vida; o la persona anciana que, veient aquesta circumstància, no pot deixar de tenir la sensació de ser un destorb; els petits empresaris que hauran d'optar entre pagar la hipoteca o pagar els sous de treballadors que, sense aquella hipoteca pagada, en acabar tot això potser no podran tornar enlloc.

Il·lusions frustrades, sensació d'abandonament, voluntat de suïcidi... Per als qui es trobin en aquestes situacions, a les envoltades pels seus pitjors enemics, a qui creu que demà serà fins i tot pitjor que avui, vull dir-los que som aquí, que els pensem, que sabem que sense ells, sense tots, aquesta història no té gràcia, que el carrer buit és més net, però li falta l'ànima, que encara que no els coneguem els necessitem, els estimem, els acompanyem.

La humanitat se n'ha sortit de situacions molt pitjors. Probablement en altres casos érem més forts, però la calamitat està sempre feta a mida del que podem suportar. Així que ho suportarem, quin remei ens queda. Recordo aquests dies el meravellós llibre Biografia del silenci de Pablo d'Ors, que permet imaginar un espai en el qual, tot i que no hi ha res, es pot conquerir tot. Anem a totes, guanyarem.

Tian Riba
Opinió Salut, economia i llibertat Tian Riba
Bernat Dedéu
Opinió Confinament Netflix Bernat Dedéu