Com comença el negoci de la banca? Encara que a la nostra ment segurament hi ha fixada la idea del banc com a dipositari segur dels guanys privats, realment l'activitat del prestador és tan antiga que sens dubte pot dir-se que van existir abans els banquers que el negoci per si mateix. La possibilitat que qui acumula diners, o qualsevol altre bé fungible que sigui apreciat socialment, els deixi a altres a canvi d'un rèdit és, no hi ha dubte, una professió. Qui vegi en això un fet més reprovable que qualsevol altra manera de guanyar-se la vida ha de tenir en compte que, per a certes persones, el gaudi dels diners en viatges, cotxes o aperitius no significa res, o, en tot cas, menys que l'estalvi. Si qui pot acumular una mica de diners, els deixa a un altre que, per la raó que sigui, no en té i aquest altre és capaç d'aixecar amb ells un negoci o sortir d'una situació precària, està col·laborant a l'evolució de l'economia productiva encara que els diners per si sols no ho siguin.
Com diu Harari, no hi ha hagut a la història de la humanitat cap fenomen material que hagi concitat més consens que els diners. En algun cas una moneda concreta pot alterar el seu valor i caure en el descrèdit, però els diners, com a factor en l'intercanvi de béns, es mantenen inalterables des del moment següent a l'economia de l'intercanvi. Alguns activistes moderns, conscients de l'atractiu diabòlic que generen els diners i de l'avarícia que s'acaba esmunyint entre les escletxes que sempre deixa la conducta de l'estalviador i el caràcter especulatiu adquirit pels bancs més solvents, pretenen tornar a aquest origen prebancari, encara que no es pugui distingir en la nit dels temps i que l'intercanvi no pugui organitzar-se bé en grans comunitats de persones com les que existeixen en l'actualitat. No sembla que perdi força la tendència d'acumulació demogràfica en grans conurbacions, i en elles, més que jugar a imaginar l'intercanvi puntualment possible en petits negocis, però impossible a escala normalitzada, caldria començar a pensar en l'exigència d'una certa ètica del negoci bancari. Però la de veritat.
M'agradaria que existís un indicador o norma ISO que distingís els bons dels dolents, no tant en la seva activitat de benefici com en la seva qualitat humana
El blanquejament dels sepulcres bancaris es produeix en la seva obra social o en les seves fundacions. Sens dubte és d'agrair la tasca que duen a terme en la promoció del coneixement, en proporcionar una certa igualtat d'oportunitats a col·lectius desfavorits o exclosos socialment, o en la divulgació i afavoriment de la cultura. Però això, que forma part del balanç social de l'empresa, element sempre esgrimit en la seva responsabilitat social corporativa, no és ni suficient ni indiciari d'una deontologia professional global. Molt més interessant seria una revisitació dels seus protocols en el tracte al client, cada vegada més estètics i menys propers, amb locals que es tornen inhòspits al tracte i contractes que compleixen els estàndards normatius, però que en el fons continuen sent els formularis de sempre maquillats amb les noves exigències legals de protecció del consumidor. Els qui regenten les sucursals són canviats sovint perquè no intimin en cap cas amb els clients, i sobretot les execucions hipotecàries i creditícies no discriminen situacions, com si això no els incumbís, com si fos el mateix un pis buit que un on hi ha nens, o una segona residència que l'habitacle d'uns ancians que no tenen cap altre lloc on anar.
Sé que tots els bancs no són iguals, però m'agradaria que existís un indicador o norma ISO que distingís els bons dels dolents, no tant en la seva activitat de benefici com en la seva qualitat humana, i no tant amb els seus treballadors com amb els seus clients. M'agradaria pensar que banca i ètica no són termes incompatibles. Suposo que caldrà treballar més aquest aspecte de la governança.