En el moment en què hi va haver la revolució industrial els malastrucs van afirmar que l'ocupabilitat de la població treballadora decreixeria de manera tan acusada que podria suposar el col·lapse de l'economia per la impossibilitat que se sufraguessin els serveis socials (llavors molt precaris) amb els impostos (també escassos aleshores) que podien cobrar-se a les persones (moltes menys que ara) que llavors treballaven.

Tanmateix, el catastrofisme de les prediccions no es va traduir en tragèdia real, i en canvi noves ocupacions, diferents de les antigues i més eficients, van venir a substituir feines artesanals de l'agricultura i la ramaderia o a complementar el treball humà amb el de les màquines, que a poc a poc traduïen en coses l'enginy humà.

En el moment present i per raó de l'evolució exponencial de les noves tecnologies, hi torna a haver una certa inquietud al món econòmic i múltiples reflexions en el pla intel·lectual sobre les possibilitats de la mà d'obra sense formació qualificada davant l'eventualitat de ser substituïda per les màquines i, per tant, de convertir-se en un problema per a la cohesió social, pel fet que les persones desocupades i mancades de rendes alternatives vegin impossibilitat l'accés a qualsevol mena de bé o servei; la qual cosa porta una altra conseqüència nefasta per al model econòmic del present: la insuficiència d'un consum que reclami nova producció per part de les empreses, que hi fixen l'objectiu de supervivència.

Per descomptat, els optimistes sempre veuen el got mig ple i en aquesta ocasió s'agafen per ser-ho a aquestes noves professions que avui ni tan sols no podem anomenar, que diuen que seran a mitjan segle el vuitanta per cent del mercat de treball i per a les quals l'oferta formativa és, dit de manera caritativa, entre obsoleta i insuficient. Però el cert és que l'atur no ha deixat de créixer des que les màquines es van unir al creixement de les poblacions. Abans que apareguessin, el terme no tenia sentit, i a partir de llavors es parla fins i tot d'un atur indefectible, l'"atur estructural", més gran o menys segons els països, però tots acostumats a un nivell mínim que sembla indefugible.

Som cada vegada més persones per a cada vegada menys llocs de treball, en poques paraules. Quan fins i tot es parla de robots que facin teràpia sobre desanimats, desesperats o ansiosos, què no passarà amb tots aquells les tasques dels quals siguin més fàcilment resoltes en un algoritme? No només transportistes o pilots, sinó també fisioterapeutes, cirurgians, notaris o arquitectes, registradors o jutges, àrbitres esportius o productors de cinema. Deu ser veritat que posant un nom en anglès a preteses noves professions evitarem l'holograma que faci les classes millor que el millor mestre? Vull pensar que sí, però el que jo vulgui no té importància. I així ja no és discussió d'esquerra i dreta la necessitat de repensar la relació entre feina i ingressos. Els diners (o els substitutius que s'inventin) han d'estar en mans de la gent per comprar el que es produeix. Si el model econòmic no canvia, aquesta equació, ja avançada per diversos gurus d'aquest àmbit, és ineludible. Probablement el model hauria de canviar (si més no, la part especulativa, la que té un retorn social que tendeix a zero), però mentre no ho faci, mentre arriben des de la ciència-ficció a la vida pràctica les idees revolucionàries que uniran intel·ligència artificial, millora genètica i transhumanisme, sotmesos els tres factors al control ètic, no hi ha més remei que pensar en el repartiment d'una part de la riquesa entre els estrats socials irreciclables i l'ús dels millors caps en la gestió òptima d'un temps de lleure creixent.

Perquè l'atur no deixarà de créixer. I curiosament només les persones més afortunades (rendistes ociosos i, en el millor dels casos, filòsofs del nou món) i les mancades de formació (aturats crònics) s'allunyaran del mercat de treball. Aquesta bretxa, juntament amb la digital, distingirà les noves classes socials. Tant de bo sigui només la virtut la que col·loqui cadascú en un lloc o un altre de la comunitat. I tant de bo la diferència no perjudiqui la dignitat humana comuna.

Montserrat Nebrera
Opinió 50 ombres felices Montserrat Nebrera