"Ora, lege, labora, rege te ipsum in Communitate”. El lema del mil·lenari queda com a penyora del que ens cal fer a tots els qui transitarem per Montserrat durant el pròxim mil·lenni. Us demano que, quan penseu en Montserrat, mireu mil anys cap enrere i mil cap endavant, i que ho feu amb l’actitud del peregrí, de la qual mai no hem de fugir. Us proposo, per recordar tot el que hem anat vivint aquest any i per fer present tot el que representa per a cadascú de nosaltres Montserrat, que repassem plegats el lema del mil·lenari.
En primer lloc, recordem que un peregrí està de pas al món i alhora hi habita. Per tant, vol refugi i aixopluc als llocs on s’atura. Per això, la vida monacal té com a premissa l’acollida. Això no ho diu el lema perquè no cal. Una acollida en què tothom, sense excepció, si ha de sentir bé. Tothom. Per tant, en primer lloc, ha de quedar clar que cadascú de nosaltres porta un determinat Montserrat al cor, el de la seva infantesa, el del seu primer pelegrinatge, el de la seva primera nit de vetlla o de la primera escalada, Montserrat és una cosa diferent per a cadascú de nosaltres.
Alhora, Montserrat és on és: un encreuament de camí de municipis, un far que es veu des de lluny per als catalans i, segons Verdaguer, l’estrella d’Orient per als espanyols. Ho deixo aquí, perquè Montserrat és de tothom que s’hi acosti. Ho convindreu sense fissures amb mi. De fet, hi pugen molts més estrangers que catalans!
Però tornem al lema. In Communitate. Hi hem de viure tots, al món, i a Montserrat. Aquest és, poder, el missatge més potent per al mil·lenni que ve. Tots hi hem de tenir cabuda. Aquest és el repte més important per a tothom, però molt especialment per a qui vulgui fer política. Com integrar i, alhora, no ho oblidem, com ser integrat, perquè al pas que anem, la Xina ens acabarà integrant. Occident va pel camí d'esdevenir la nova Grècia, barbaritzada després d’aconseguir, durant uns pocs segles, hel·lenitzar els veïns. Per tant, el projecte comunitari ha de ser el mainstream, alerta amb l’anglicanisme, de tot polític que s’estimi el seu país.
Quan alcem la vista a Montserrat, donem gràcies a Déu per tenir un tros de cel tan a prop
Rege te ipsum, governa't a tu mateix. És a dir, que la teva intimitat no la governin els altres. Això, amb els mitjans desbocats i la IA entrant per totes bandes, és del tot fonamental. Que sigui el teu criteri el que domini els teus actes, no el que t’imposa la moda o la pressió mediàtica o les xarxes. Pren-te temps per forjar-te un parer, discuteix-lo amb els altres, debat! I, al final, pren partit, però sempre disposat a contrastar el que penses amb la realitat i amb els que t’envolten.
Labora. Penca. Si no t’hi poses tu, no pots exigir que els altres facin la seva feina. Treballar, el noble art de fer que passin coses perquè en mengis tu, i els teus, és l’essència —mal que ens pesi— de bona part de la nostra humanització. Pencar ha esdevingut una manera col·lectiva d’emprendre per crear riquesa i poder-la repartir. Repeteixo: crear primer, repartir després. El pa que ens hem de guanyar per culpa d’un Adam que va ser expulsat d’un paradís. Si no hagués fet cas a Eva i la maleïda poma, quanta suor ens estalviaríem!
Lege. Llegeix. Una altra de les nostres evidències humanitzadores. Els humans podem escriure i llegir, transmetre el que sabem, el que sentim, el que volem que perduri. Tenim la capacitat no només entendre, sinó de raonar i evolucionar! No ens deixem enredar pel que diuen els influencers de sempre. Llegim, estudiem per forjar-nos una opinió. I per procurar ser millors persones.
I, finalment, ora. Cadascú s’ho sap a la seva manera. Tots tenim una relació amb la transcendència. Tots necessitem mirar més enllà de la nostra existència. Tots tenim por a la mort i volem respostes que sovint no sabem acceptar. Per als monjos, pregar és la seva manera quotidiana de viure, perquè posen Déu al centre de les seves vides. Per això, és el primer que posen en el seu lema, tot i que jo ho he posat al final per acabar amb el més important. Quan alcem la vista a Montserrat, quan parlem del nostre Montserrat, fem-ho amb mirada ampla i el cor obert a una pregària que no sabem del tot com formular. Però, sobretot, donem gràcies a Déu per tenir un tros de cel tan a prop i uns homes (i dones, no oblidem a les benetes) que el cuiden perquè en gaudim tots. Sense excepció. Des de ja fa mil anys.