El 7 de juny del 2021, el TSJC va estimar les mesures cautelars urgents demanades per l’Assemblea per a una Escola Bilingüe de Catalunya. Un dia abans que comencessin les PAU. Els jutges consideraven que repartir l’examen en català per defecte i obligar l’alumne a escollir a mà alçada la llengua de l’examen vulnerava drets fonamentals. Aquell mateix dia va comparèixer Gemma Geis, la consellera d’Universitats, per aixecar la red flag de referència de la política catalana: “La selectivitat —o el que sigui que ja està remenat i graponejat— no es toca”. L’argument era que ja es garantia que els alumnes escollissin en quina llengua volien els enunciats dels exàmens —perquè ja estava remenat i graponejat— però que el català era la llengua preferent i que així seguiria. Aquest any, per sorpresa d’absolutament ningú que segueixi una micona la política d’aquest país, els estudiants hauran d’omplir de manera anònima un document a l’inici de les proves, especificant en quina llengua volen els enunciats. Ni “la selectivitat no es toca”, ni llengua preferent, ni res de res. Des que l’única manera de sobreviure políticament a Catalunya és renunciar a fer res fins al final i ser el més hàbil guarnint dialècticament les piruetes, el “perdem un llençol a cada bugada” és el preu que paguem els ciutadans catalans, votants o no d’aquesta gent, cada vegada que toca neteja. Els d’avui són els llençols de la Gemma Geis.

Al capdavant tenim gent amb molt poc sentit del sacrifici. Amb una mà fan veure que són l’escut contra l’assimilació i amb l’altra hi col·laboren perquè l’alternativa no els interessa o els fa por

Amb un sistema universitari castellanitzat i una escola catalana en mans del PSC i els comuns —amb qui Junts i ERC han pactat que el català és llengua “vehicular” i el castellà és llengua “curricular”—, Gemma Geis és l’encarregada de gestar l’aparença de recatalanització d’un món acadèmic on els estudiants de la Universitat Pompeu Fabra han de fer vaga per exigir més hores lectives en català, on l’únic que s’ha aconseguit ha estat un pla perquè les classes es facin en la llengua estipulada a la matrícula i on l’objectiu és que l’any 2025 un 60% —una mica més de la meitat!— de les classes siguin en llengua catalana. Aquest és el panorama que espera als alumnes que ahir, avui i demà ompliran el formulari anònim per escollir en quina llengua volen els enunciats de les PAU. Són joves i són els mateixos que només parlen en català de manera habitual en un 28% dels casos a la ciutat de Barcelona, per exemple. També són els qui únicament consumeixen continguts en castellà a la xarxa i han d’esperar que algun programa com Crims o Eufòria els caigui del cel per descobrir que a Catalunya hi ha gent que parla català. Són la gent a qui la política catalana abandona cada vegada que es tapa una renúncia lingüística amb un “no n’hi ha per a tant”, cada vegada que Òmnium i l’Assemblea desapareixen del mapa quan més se les necessita, i cada vegada que es drena el català dels únics llocs d’on no se l’hauria de drenar mai perquè són els últims baluards de la llengua.

Al capdavant dels nostres anhels hi tenim gent amb molt poc sentit del sacrifici. De fer escarafalls i simular indignació per unes “ignomínies” que d’entrada són les esperables quan ets una minoria nacional en un estat com l’espanyol, n’han fet el seu ofici. De regatejar sempre a la baixa per no haver d’assumir els costos de la confrontació, també. Amb una mà fan veure que són l’escut contra l’assimilació espanyola i amb l’altra hi col·laboren de puntetes perquè l’alternativa no els interessa o els fa por. Fan de dia i desfan de nit sense problemes de consciència perquè saben que quan arribin les eleccions, els nostres pares tindran el vot a punt. Cada vegada que “blindin” alguna cosa, tremoleu: només hauran blindat la manera de seguir semblant independentistes havent renunciat a allò que ens fa ser catalans.