Si fem un repasset, així pim-pam, sense necessitat d'escarbar gaire, mos trobem una monarquia espanyola corrupta (sí, los Borbones son unos ladrones), presos polítics, una llei mordassa que el Gobierno más progresista de la historia va dir que derogaria (i esperant, esperant m'he florit), cantants represaliats, impunitat i blanquejament del feixisme a les institucions i al carrer, un sistema judicial podrit —malgrat les valentes excepcions que encara lluiten pels drets humans—, violència institucional, terrorisme d'estat, exiliats, brutalitat policial... Amb este panorama, xèics, suposo que tenim tot lo dret del món a protestar, no? És més, en tenim lo deure, per consciència i també per supervivència, que no és poc.

Més mirar la causa i menys la conseqüència. S'ha de sentir més vergonya pels ulls buidats que pels contenedors cremats

Hem de mirar més la causa i menys la conseqüència. Menys parlar de barricades i més ensenyar les imatges de com jóvens i premsa aparten motocicletes del front de batalla per a evitar que patisquen desperfectes (emeses per betevé). S'ha de sentir més vergonya pels ulls buidats que pels contenedors cremats. No tallem carreteres i vies per gust, no, que a casa s'hi està molt bé. I que dixen ja de calcular quant valen los desperfectes al mobiliari urbà —com dient que la dissidència surt cara— perquè, si volen, podem parlar de què mos costa a natros lo resort àrab del rei emèrit fugit, l'escola privada de la princesa a Escòcia, lo Castor o el rescat de la banca fraudulenta, per posar només quatre exemples. Que facen números i potser voldran dixar de comptar. O és que algú es pensa que quan sortim a protestar és perquè no tenim altra cosa a fer i combatem l'avorriment jugant-mos lo tipus? Podríem pentinar el gat, estar en família, visitar els amics, anar a la platja o simplement badar. Però no, triem comprometre-mos. Si sortim al carrer és per a defensar la llibertat, en lo sentit més ampli de la paraula: d'expressió, de manifestació, la llibertat del país.

Tampoc no hem de confondre lo desig de llibertat amb una falsa tolerància davant de l'opressor, ni pensar que sota l'aixopluc d'esta tolerància tot s'hi val, perquè no, xiquets, ni parlar-ne. Millor que Karl Popper no ho ha explicat ningú. Lo filòsof austríac va elaborar la paradoxa de la tolerància, que declara que si una societat és il·limitadament tolerant, la seua capacitat de ser-ho finalment serà reduïda o destruïda pels intolerants. Vet aquí lo contrasentit: per més paradoxal que puga semblar, defensar la tolerància exigix no tolerar l'intolerant. I això, en totes les esferes possibles.

Com deia Popper: per més paradoxal que puga semblar, defensar la tolerància exigix no tolerar l'intolerant

"Me enamoré del fascismo y le he entregado mi vida". Això va dir fa pocs dies pel micròfon —i amb total impunitat— Isabel Medina, la noia que va parlar en l'acte homenatge a la División Azul —aquella que va voler massacrar els nostres iaios— i al qual hi van assistir més de 300 persones, tots amb lo braç alçat i la mà estirada. Ella també és jove, eh?, que té 18 anyets, però li permeten fer apologia del nazisme i pregonar missatges antisemites mentre als nostres jóvens se'ls perseguix amb la porra i amb projectils FOAM per defensar la democràcia i la justícia. A ella, los mitjans de comunicació del règim li fan entrevistes i li donen volada i a Pablo Hasél l'empresonen. De debò que encara hi ha algú que se sorprén de la revolta? Jo, de veritat, que lo que no entenc és com encara no cremen més coses.

Lo president del govern espanyol, Pedro Sánchez, després dels aldarulls generats per la condemna a Hasél, ha dit que "en una democracia plena como es España, la violencia es inadmissible". Democracia plena? Serà plena de... merda, no? Lo que és inadmissible és que es continuen buidant ulls i testicles. Lo que és inadmissible són les càrregues policials, que sembla que només hi haja disturbis quan actuen los antidisturbis (una altra gran paradoxa). "La violència genera violència —deia Joan Fuster— però, no ho oblideu, també la tolerància genera violència, i el desesper genera violència, i —sobretot— la veritat genera violència". Sentir-se obligat a l'autodefensa violenta no és cap sensació agradable malgrat siga, massa sovint, l'única resposta possible.

Per a acabar-ho d'adobar, i posant gasolina al foc, l'Associació Professional de Mossos d'Esquadra (APME) advertix als polítics que o reconduixen d'una vegada totes estes situacions "o farem el cos de Mossos d'Esquadra ingovernable". Jo, ja em perdonareu, no hi veig cap advertència ni voluntat d'entesa. Això és una amenaça en tota regla (hereva del 155 que mai va marxar del tot), un xantatge que, de fet, ja s'està fent realitat i tot just quan demà es complixen 40 anys del 23F. Tot molt nostàlgic. I sí, com amb los jutges i lletrats, n'hi ha de dignes —de mossos— però la pudor de resclosit del cos —i sobretot d'algunes de les seues unitats— és insuportable i caldria passar el rasclet sense gaire dilació. Proveu de buscar algun vídeo on es veja la policia carregant contra manifestants feixistes o desallotjant violentament actes neonazis. Si el trobeu, aviseu-me. Jo no me n'he sortit.

Hasél és a la presó per dir la veritat: o és que la monarquia espanyola no és corrupta? o és que no hi ha violència policial?

I prou de dir que la noia ha perdut un ull. Se perden les claus de casa, l'ull, a ella li han llevat. O de parlar de les ferides que ha patit algun jove manifestant. Ferides que ha patit? Ha estat agredit per la policia. Dir les coses pel seu nom és més necessari que mai encara que per dir veritats Hasél estiga a la presó. Perquè sí, tu hi pots estar més o menys d'acord amb la lletra de la cançó del raper però lo que no pots negar és que siga una veritat. O és que no és cert que la monarquia és corrupta? O és que no hi ha un estat repressor? I si permets que avui lo facen callar a ell perquè no pensa com tu, estàs obrint la porta a que demà puguen represaliar-te a tu amb la mateixa argumentació. A més, si parlem de missatges i de cançons, hi ha lletres de reggaeton que sí tenen delicte pel seu masclisme fastigós però no només no són prohibides sinó que sonen impunement a les discoteques dient-los-hi a les xiques que poden ser cosificades i dient-los-hi als xics que poden posseir-les. Au, va!

Dos grans noms del pacifisme i la lluita social, Xirinacs i Gandhi, ho tenien clar. Lo filòsof i sacerdot català deia que el ciutadà no violent, davant d'un conflicte violent, "no pot ser neutral; ha de declarar-se amic del violent oprimit i enemic del violent opressor". Per la seua banda, en paraules del polític i pensador indi, davant d'una injustícia és preferible l'ús de la violència que la covardia. Defensar el poble i lluitar contra la injustícia, això hem de fer. Orgull de jovent compromès que està combatent lo feixisme, sostovant la societat i eixorivint la causa de totes les causes: la dignitat, la persistència que ens farà lliures. Per cert, queda clar per què van esperar a detindre Hasél fins a després de les eleccions, no?