Som dalt d'un avió i mirem per la finestreta. A fora, gairebé res pareix moure's o sembla que ho faça a molt poca velocitat. Inclosos los núvols, disposats com si fossen un quadre allargassat, immòbil.
Anem amunt i avall un dia laborable. Al nostre voltant, tot va ràpid: cotxes, edificis, persones. Però a natros no mos condix lo temps. Correm com la gent que mos rodeja però ens fa l'efecte que anem més lents que ells. Com quan fem coa a la caixa del súper i la fila del costat diràs que avança més ràpidament però si et canvies ja no.
Dinar de Nadal. Tota la família al voltant de la taula i ja no cal posar-hi cap cadireta ni elevador per a les menudes de casa. Ningú no ho diria, però ja poden seure en una cadira per a adults, encara que les cametes les hi queden penjant. Sembla ahir que les empapussàvem i ara ja quasi donen per descoberta la identitat dels Reis d'Orient.
Octubre de 2017. La repressió de l'Estat espanyol comença a empresonar líders socials i polítics catalans. Per una part, sembla que siga ahir, per l'altra, diràs que faça una eternitat. Què hem pogut continuar fent natros durant estos 27 mesos de llibertat? Què han perdut els presos polítics al llarg d'estos dos anys de segrest?
L'avió es mou a 300 km/h però de dins estant no ens n'adonem. Qui el mira de baix, però, sí que el veu volar vertiginosament i el perd de vista ben prompte. A la ciutat, la vida ens fuig entre les mans i ens falten hores per a arribar a tot arreu, com si el món passés a càmera lenta, però si algú ens mira de fora s'esborrona de la voràgine diària de la civilització urbanita.
Cada Nadal engalanem la casa i posem plats a taula i ens reunim com sempre, però a les fotos, després, es poden vore més cabells blancs, més arrugues, absències, menys cadiretes. I Jordi Cuixart ha pogut passar les primeres 48 hores a casa seua després de més de dos anys injustament a la presó. Dos dies llargament esperats i viscuts intensament. Dos dies que, a la vegada, s'hauran fet curts.
Als avions, a les ciutats, amb la família, amb l'activisme. Mirem enrere i pensem: com hem pogut arribar fins aquí? Com he aconseguit recórrer tot este camí? Los anys passen però els qui menys s'adonen d'un canvi són aquells que el viuen. Lo temps a cada rellotge és diferent. La velocitat no avança al mateix ritme per a tothom. La velocitat depèn del lloc des d'on t'asseus a vore-la passar.