Llijo que una investigació revela que els jóvens de la generació millenial, aquella nascuda entre el 1986 i 1996 (és a dir, que molts són postolímpics, cosa que mos pareix impossible als que vam viure Barcelona 92) senten angoixa o pànic a l'hora de fer o rebre una trucada telefònica. Se veu que no hi estan acostumats i per això se'ls ha batejat també (vinga etiquetes) com a generació muda. No són massa de parlar en conversa simultània, sinó més aviat de ficar-se davant d'una pantalla i gravar-se o d'escriure missatges, siga per Whatsapp, email, Instagram o qualsevol altra de les plataformes socials, que jo ja m'he perdut una mica. Preferixen que els dos interlocutors no coincidisquen en lo mateix moment en què s'estan escrivint (comunicació asíncrona) i això, sembla ser, los fa més fàcil la comunicació.

Esta qüestió ha portat a obrir un debat a xarxes: cal enviar un missatge primer per a preguntar si pots trucar o es pot telefonar directament, sense previ avís? He arribat a trobar-me comentaris que consideren violència lo fet de picar sense preguntar-ho abans, però després resulta que hi ha gent que és capaç de dixar una relació per missatge de whatsapp o que, senzillament, desapareix de la vida d'algú sense més ni més i no he vist tant d'enrenou al respecte. Cert: un missatge de text pot ser menys invasiu perquè sembla que no et demane resposta immediata (tot i que hi ha gent que s'enfada prou si no els respons a l'instant i els dixes en mode 'vist', amb lo doble check blau). Si la trucada és de faena i ha d'esdevindre més una reunió que una simple conversa, és evident que llavors potser sí que cal agendar-la. Però per a la resta de comunicacions tampoc no caldria posar el crit al cel i que cadascú conteste quan puga i quan vulga.

Tanmateix, i com sol passar en molts altres aspectes de la vida, són més importants lo com i el qui, més que no pas lo què. Per exemple: a mi sentir que sona el mòbil i vore el nom d'algú estimat a la pantalla no només no em sembla invasiu, sinó que m'alegra molt i despenjo de seguida que puc. Ara bé, si en ple dinar me destorba un número desconegut per a vendre'm assegurances o per a fer-me canviar de companyia elèctrica, llavors sí que els engegaria (i els engego) a pastar fang sense gaire comtemplacions. No és lo mateix telefonar a una persona que gairebé no coneixes de res ―a qui potser sí que cal advertir abans, per no agafar-la en mal moment―, que fer-ho a una amistat o familiar, amb qui saps que hi ha confiança: tant tu per a picar com ella per a no despenjar si no pot. Al final, més enllà dels qui tenen poca educació i encara menys sentit comú, la invasió del teu espai i del teu temps depén prou de tu mateixa i de com te'n protegixes.

És més incívic mirar el mòbil quan estàs parlant amb algú que no pas trucar sense avisar que vas a telefonar

D'entrada, si has quedat amb algú i esteu xarrant cara a cara, no mires lo mòbil (a no ser que hi haja una urgència, ja mos entenem), perquè si no, li estàs dient a esta persona que és poc important la presencialitat i li demostres que no t'interessa gaire el que t'explica. Això, xiquets, per a mi és molt més incívic que trucar sense avisar de que vaig a trucar-te (que per cert, per aquí baix al Delta de l'Ebre n'hi diem picar, aquí lo que truquem són les motos perquè correguen més, però al text ho vaig usant de tant de tant perquè com a sinònim me fa el paper). Jo, si no sé qui pica no l'agarro (amb excepcions laborals, clar) i si ho sé ―perquè ara veem lo nom a la pantalla― ja decidixo si despenjo o no. Una altra cosa important: hi ha contactes que hem de tindre guardats a l'agenda més per a recordar que no hem de despenjar si ells mos piquen que no pas per a telefonar-los-hi natros.

També és cert que totes estes complicacions abans no les teníem: a les cases hi havia un únic aparell fix (amb sort, també un supletori), tota la família usava el mateix i no podies saber qui et picava fins que en senties la veu, un cop havent ja despenjat. En aquella època ―no, no parlem del juràssic―, segons quin moment del dia era ja s'entenia que no s'havia d'usar el telèfon, que no són hores d'anar picant per les cases, deien les iaies o les mares i amb tota la raó del món. Abans, si no erets a casa doncs, lògicament, no podies contestar i llestos. I quan va nàixer lo gran invent del contestador, hi dixaven un missatge de veu gravat i tu quan podies l'escoltaves, lo responies i au. Lo problema és que ara l'existència del mòbil, malgrat fer-mos la vida més fàcil en molts aspectes, també ha creat unes dependències innecessàries i les seues derivades interminables.

Tenint clar que cada u faça el que considere més apropiat i que no podrem canviar aquells qui no saben mostrar respecte ni tindre prudència, hi ha una sèrie de petites mesures que podem prendre natros per a protegir-mos. D'entrada, jo ja fa temps que al whatsapp vaig llevar-me l'opció de que els altres puguen vore si els he llegit o no (doble check) i també m'he tret l'opció de que sàpiguen quan ha sigut la meua última connexió. Que no cal tant de control, xèics! Que porte el mòbil damunt no vol dir que puga parlar a tot hora. Després, a les persones importants (aquelles que em poden picar a l'hora que siga) los hi he assignat un so diferent, de manera que lo to de trucada genèric és un d'igual per a tothom però el seu és un altre. Així, si fiquem lo mòbil en mode silenci, no sonen més que les seues trucades, les importants marcades com a favorites. Un altre petit deure seria no mirar el telèfon constantment si estem amb algú prenent una cervesa i posar el mode avió quan mo'n anem al llit (o directament apagar-lo). Les hores dels àpats són per a menjar; les de dormir, per a descansar, i també caldria evitar trucades perdudes i trobar més temps per a mirar-mos als ulls quan parlem.