Encara hi ha un petit missal a la tauleta de nit, ple de pols. Per vell i per decepcions. A la vellesa, de tant en tant, se li pot passar un drap i torcar-li la pols. A les decepcions, no. Resten inertes, arrelades sense terra. Vestir sants no sempre és una opció de vida. De vegades, és la vida mateixa qui es despulla davant teu i t'obliga a comprar-li roba, abusant de la teua benevolència. I els anys circulen i et vas abrigant a base de capes però, quan te'n vols adonar, lo fred ja és dins teu. Als narius. Als ossos. A les vísceres. Un barret de llana i la família que es va morint massa jove. Una rebequeta rosegada pels colzes i els somnis que es van rovellant massa prompte, com un simple ferro colat a la intempèrie, i quan tornes a mirar el calendari ja és tard i hem canviat de segle.

Damunt les molles d'un somier que ja no grinyola s'afona un matalap de llana on, com a bones germanes, dormíeu juntes. Com juntes van dormir abans, de menudes, la vostra mare i ma iaia. Criances de postguerra on los lligams de sang s'unien als de la fam i creaven vincles indestructibles, a prova fins i tot de les bombes feixistes. Al calaix del tocador, pètals de flors i cabells d'antics enterraments familiars embolicats en un plàstic desmesuradament esgrogueït i clivellat. Massa dècades de solitud acumulada. Ara, no sabem si ajuntar-los amb trossets del vostre ram funerari o si cremar-ho tot junt i que la fum s'enlaire i us ajude a flotar per damunt de tants sacrificis obligats, de tants esforços sobrevinguts. Molts d'ells només pel fet de ser dones. Per ser dones nascudes en una època on la paraula feminisme no ressonava per cap carrer i el dia a dia d'una tieta d'aquella generació estava escrit als dogmes de la dictadura i l'Església connivent.

Per a una xiqueta de Tortosa tindre dos tietes vivint a Barcelona era tot un esdeveniment. Com una modernor de la qual fardar quan jugaves amb les teues amigues de l'escola a l'hora del pati. Poc sabia aleshores de la vostra injusta història, de l'exili de la vora del riu cap a la capital. Emigrants d'una existència que no us va tractar bé ni lluny de casa, quan més falta fa. Recordo cada postal de colors que enviàveu per tots i cadascun dels sants i aniversaris. Cada regal original i divertit que llavors a les botigues de l'Ebre no hauríem pas trobat. Cada tren que arribava a l'estació tenint-vos com a viatgeres i com baixàveu a l'andana d'un petit bot, vatros i la vostra maleta minúscula. Ara passejo per casa vostra, avui ja silenciosa i plena de cartes d'amistat i de fotos en blanc i negre d'una època que s'esvaeïx, i em descalço per a llegir el dietari. No voldria aixafar res de fràgil, ni esbocinar cap record. Hi camino de puntetes sense fer soroll. Eixorivir en excés la nostàlgia és un petit risc que, tanmateix, val la pena de córrer.

Per les nostres tietes, que podríem haver sigut qualsevol de natros si mos haguessen parit una mica abans

Físicament sempre vau ser poqueta cosa, com dos pardals. Suposo que encongir-vos era la vostra manera de defensar-vos: si som menudes tampoc no podrà cabre-hi, ja, més tristesa. Potser era el pes del passat o de les ucronies, que us oprimia lentament. Qui sap... Per sort, però, tot i el poc espai, encara hi va haver molt de lloc per a natros, nebots, cosinetes, viatges, celebracions, converses sota el parral i llum de capvespres. Un tel de melangia transparent us rodejava sovint però teníeu el cap ben alt i davant la vida restàveu dempeus, a pesar de les vostres sabates del número 36. Encara ara no sé com podíeu mantindre l'equilibri damunt d'una superfície tan increïblement xicoteta. Los peus van dixar de créixer-vos a mesura que la família s'arronsava. Es va aturar el temps també al vostre pis i a les estances tancades hi hem trobat, resclosida, tota la vida que se us va furtar. Mai no coneixerem tot allò que no vau poder viure. Il·lusions que, suposo, vau preferir compartir només entre vatros dues i que tan sols podem intuir entre l'alegria de saber que, d'alguna manera, encara hi sou i la ràbia de no haver-hi pogut fer més.

La tieta de Serrat no tenia més fills que els fills dels seus germans. Vatros, ni això. Les corones mortuòries dels vostres germans van arribar abans que fos possible, alterant la llei de vida que es va acarnissar amb los vostres pares, que els van sobreviure, i que us va dixar soles i sense descendència. Això, no obstant, no va ser impediment perquè els veïns de dalt, durant dècades, us cridessen afectuosament les iaies, tot i no tindre nets. Sabíeu fer-vos d'estimar i ells us van saber cuidar, conscients que teníeu la terra i la família lluny. La gent gran un dia fou jove, amb energia i amb somnis. Sovint quan envellixen mo n'oblidem. A mi sempre em vau semblar les tietes més modernes, guapes i cultes. Dins la meua mirada éreu grans però mai no fóreu velles del tot. Qui sap si per això m'ha sorprès la vostra mort, amb tan pocs mesos de diferència, malgrat que per edat tot semblava indicar que l'hora us era arribada.

Encara no sé com pot pesar tant la vostra absència si està buida

Tot i la vaga malenconia que us sobrevolava, també us acompanyava un conformisme rebel, una mena de resignació revolucionària, una actitud de dignitat, un somriure sota les arrugues, uns ullets enjogassats. Teníeu una geografia essencial dibuixada al pit, a cavall de l'Ebre i Barcelona, una finesa d'esperit, una cultura catalanista per part de pare i per part de mare (que ja posats eren cosins, per a acabar d'unir-mos a tots en parentiu perpetu), tots dos tortosins, com tota la nostra nissaga. Si s'estirés del fil hi trobaríem lo vostre nom ―Maria Cinta i Liseta― a l'etimologia de la paraula bondat que sempre vau irradiar. Lo vostre i el nom de tantes altres com vatros.

Per totes les nostres tietes, aquelles dones intel·ligents que van topar amb un sostre de vidre en l'edat en què podien començar a despuntar, aquelles dones que es van haver de resignar en lo moment que tenien criteri per a combatre i estimar, dones amb futur que es van trobar casades sense voler-ho del tot o solteres i estigmatitzades o havent de cardar sense ganes o tenint-ne ganes però no podent perquè els hi tocava quedar-se per a vestir sants. Per elles, que sense queixar-se van haver d'emmotllar la seua felicitat als cànons que la societat de l'època els hi havia deparat. Que semblava que havien nascut a deshora. Per elles, que podríem haver sigut qualsevol de natros si mos haguessen parit una mica abans. Per elles i el silenci que van haver de guardar al mateix calaix que els brodats.

Com a la cançó, la tieta un dia s'ha de morir, més o menys com tothom, se l'endurà una grip cap al forat profund... i Serrat va tindre raó. Vau merèixer més del que el destí us va oferir i tanmateix manteníeu esmolat lo coratge i la bondat. I tanmateix tota l'estima que us professem, desitgem que siga prou bona companya per a este nou i final viatge que acabeu d'emprendre i que mos dixa més orfes i amb més pols acumulada als mobles de la història. Encara queda molta llibertat per assolir. Encara no sé com pot pesar tant la vostra absència si està buida.