Ara que els primers camps d’arròs comencen a segar-se i el Delta, a poc a poc, grogueja. Ara que la calor afluixa i el retorn a l’escola s’apropa. Ara que la rutina inicia el seu progressiu retorn a les nostres vides i canviem la roba dels armaris. Ara que la pell bruna es va descolorint i tornen los mesos amb erra. Ara que ja som un estiu més vells i encara un Nadal més jóvens, tornem a fer propòsits i promeses com si el setembre fos lo gener, com si l’inici de curs fos lo cap d’any i saltem en lo temps com si tinguéssem pressa, com si retornant a un mes concret o saltant-mo’l, retornéssem o arribéssem abans a una persona, a un moment, a algun lloc.

Ara que aprofitant les vacances hem llegit diversos llibres i tot i així la nostra llista de lectures pendents no ha disminuït i que comencem a omplir el rebost de caldo i el sofà de mantes. Ara que s’alternen aparadors amb rebaixes i abrics i que les platges es van buidant de para-sols. Ara que esmolem la ximeneia i amaguem lo ventilador. Ara que l’enèsima reposició de Verano Azul ja s’ha acabat i que Chanquete ha mort per quinzena vegada. Ara que ja no donem la mateixa importància a allò que abans semblava irrenunciable i que convertim resignació en acceptació per a, finalment, sentir agraïment i seguir caminant soltant llast i posant ordre. Buidant lleixes i omplint vides.

Ara que els moixons començaran a emigrar i l’aufàbiga dixarà de perfumar balcons i ampits. Ara que hauria de tornar la pluja i que esperem en candeletes l’àlbum de fotos del viatge. Ara que fa quasi dos anys que persones innocents són a la presó. Ara que els nebots i els fills marxen a estudiar fora i ja no els va bé la roba. Ara que d’aquí a poc canviaran l’hora i sorgirà de nou lo debat de si servix d’alguna cosa: que si l’estalvi energètic, que si els bioritmes, que si es fa de nit massa prompte o de dia massa tard. Manipulem lo temps com si existís quan probablement existix només perquè natros l’hem creat.

Perquè noves vivències arriben cal fer-los-hi lloc a casa. A l’ànima. Seria com allò de 'dixeu sortir abans d’entrar'. Alliberar espai. Dixar fluir. Hi ha mesos, persones, records, instants, imatges que són com un misto. I cada misto és diferent. N’hi ha que sembla que mai no s’apaguen, com si fossen una romeguera incandescent, i la seua llum dura i s’esfilagarsa. D’altres –la majoria– són de combustió curta: si quan lo fòsfor s’esgota no amolles lo misto et cremes los dits. Tot té el seu final, també l’estiu i els mesos sense erra. Tanmateix, si no acaba com volies potser és que encara no és lo final definitiu.