Ahir, 1 d’abril, es complien cent anys del naixement de Manuel de Pedrolo, sis mesos del referèndum de l’1 d’octubre i també ma neboda Júlia en feia 17 i el conseller Joaquim Forn, 54. Totes estes efemèrides les anava comptant dins meu a poc a poc, en silenci, mentre mirava lo Canigó nevat des de la platja d’Argelers de la Marenda. Veia neu des de la vora del mar. Per un moment va recordar-me la meua terra, on des d’un parc natural (lo delta de l’Ebre) veus l’altre (lo massís del Port), amb lo riu al mig. Aquí, an esta sorra de la Catalunya Nord, hi van morir centenars d’exiliats republicans i desenes de milers hi van malviure durant mesos. Fugien d’una guerra, la d’aquells que van fer del silenci lo llenguatge dels vençuts. Per arribar a esta platja circulo amb la furgoneta per una petita carretera d’eloqüent nom: avenue de la Retirada. I visualitzo persones i fato per les cunetes, caminant desganats, tristos, esperant ser rebuts sisquera amb un plat de sopa calenta, ni que fos pa sec amb unes simples sopes amb frígola per a reblanir-lo. Buscaven refugi i van ser rebuts gairebé com a bestiar per les autoritats franceses.
Este lloc va ser lo primer camp de concentració dels combatents de la llibertat, dels qui van lluitar contra el franquisme. Amuntegats, sense aigua potable, sense lavabos, amb la mar com a presó i rodejats de filferro espinós, congelats de fred. Lo llit de cada home era l’empremta que el seu cos dixava damunt l’arena. Nadons amb diarrea pels biberons salats. Persones que se suïcidaven entrant al mar i dixant-se endur per les onades. Tot era més suportable que morir enterrat en vida. Ser de l’exili, com si això fos un país.
Fa fred, un vent esborronador. Som al març. I penso que quan los republicans s’exiliaren, lo febrer del 1939, era ple hivern. Sobrevivien al ras. Vuitanta anys d’ignomínia recordats només per un simple cartellet de fusta, una mena de panell menut que si continua bufant lo vent així, poc durarà. Encara gràcies que hi és, però, perquè el text explicatiu el signa la FFREE, Fils et Filles de Républicains Espangols et Enfants de l’Exode. Les famílies, sempre assumint el que els tocaria fer a les autoritats. Caldria un monolit de pedra ben arrelat per recordar de per vida la seua mort. La seua dignitat i tristor. La nostra història.
Els hereus d’aquells qui van obligar a fugir els nostres iaios i reiaios, espentejant-los cap a l’abisme de l’expatriació, són els qui ara ens tornen a negar la llibertat com a poble.
I una part essencial d’esta història va passar a Elna, a pocs quilòmetres de la platja per on passejo. Allí la mestra i infermera suïssa Elizabeth Eidenbenz va recuperar un antic casalot en forma de castell per convertir-lo en la Maternitat d’Elna, avui convertit en museu d’obligada i emocionant visita. Era el 1939 i amb l’ajuda de la Creu Roja del seu país anava per les platges d’Argelers rescatant dones embarassades per a endur-se-les a Elna i assegurar-los, sisquera, un part digne. Així, durant uns cinc anys, ella i el seu equip van salvar la vida de 597 criatures de 22 nacionalitats diferents i també la de les seues mares. Un oasi enmig de tanta destrucció i vergonya.
Una història dura i emocionant que vull explicar-vos de la millor manera que sé: amb música. I és que ahir a Alenyà (el Rosselló) i organitzat per l’associació Angelets de la Terra, llavor de tants petits relats comuns, es va fer el primer dels quatre concerts per la llibertat dels presos polítics, i vaig voler interpretar-la. L’homenatge cantat an esta història vos l’enllaço al final d’este article: Vaig nàixer aquí, una petita primícia del nou disc ans no surta a la venda el dia 14 d’abril, que no és una data escollida a l’atzar, com podeu imaginar. No és un monòlit de pedra ancorat a una platja, però almenys tampoc no se l’endurà el vent, que les paraules amb música perduren més. Un cançó que entrellaça Pedrolo, l’1 d’octubre, Forn i ma neboda, mons nebots. “La llibertat no és fer el que vulguis, és no haver de fer allò que volen els altres”, deia l’escriptor nascut ara fa cent anys. Els hereus d’aquells qui van obligar a fugir els nostres iaios i reiaios, espentejant-los cap a l’abisme de l’expatriació, són els qui ara ens tornen a negar la llibertat com a poble. Tots los retrovisors i tots els prismàtics mos han de dur al mateix lloc: a l’1 d’octubre. Lo vèrtex on Pedrolo, mons nebots i el conseller empresonat s’ajunten parlant de llibertat, la que ens llegaren, la que hem heretat, la que estem construint, la que mos hem guanyat. Siguem-ne dignes. Venim de lluny.