La remor de la gent comença a omplir el Palau Sant Jordi. Sí, des dels camerinos vos sentim arribar i, ho confesso, traiem lo nas d'amagatotis per a vore com aneu entrant. Cadascú des del raconet que troba. Cadascú gestionant l'emoció com pot. Les vostres cares d'il·lusió mentre aneu seient són lo primer indicador que el moment s'apropa. Falten dues hores per al concert. Arriba una mica de càtering per a no cantar en dejú, però no hi ha massa gana: tenim l'estómac ple de palometes (és a dir, papallones) i, pels passadissos de les entranyes del palau, a les mirades que ens entrecreuem s'hi perceben primaveres lliures.

Exercicis per escalfar la veu. Maquillatge perquè les càmeres mos vegen més bonics, mandarines de l'Ebre que he collit per a tots per a carregar-mos d'energia i espantar els costipats. Somriures i bromes. Concentració i silenci. Alguna copa de vi. Un got d'aigua. Lluís demana un cafè dels seus que la imprescindible Àngels li ha portat ben preparadet des de l'Empordà en un termo. I la vostra remor que creix ben plena al mateix temps que minven los seients buits. Últim repàs de partitures. Lo director musical, Carles Cases, mos va fent la guinyada a tots, darrere les ulleretes. Ell i la seua elegant armilla. Un mestre com pocs. S'apropa el moment. Memoritzar el guió. Tancar els ulls. I, sobretot, xalar. Sortir i ser feliços i fer-vos-en també a vatros. Perquè no som res si no som amb vosaltres. Que no som si no sou amb nosaltres.

S'encenen les llanternes dels mòbils i la pell de gallineta apareix a cada graó que Lluís puja de les escales que el tornen a un escenari

S'apaguen els llums. S'encenen les llanternes dels mòbils i la pell de gallineta apareix a cada graó que Lluís puja de les escales laterals que el tornen a un escenari, quinze anys després. La seua silueta s'intuïx entre la cridòria que es posa dempeus. Minuts abans, mos hem abraçat mig tremolant, no sabem si de fred o d'emoció. I arriba el moment de saludar-vos també natros des de l'escenari i hi anem pujant tots mentre aguantem l'alè i acaronem amb les soles de la sabata les fulles de tardor que el mateix Lluís Danés ha escampat per terra. L'escenografia fou cosa seua i gràcies a ell vam lluir com vam fer-ho, agombolats per un disseny que mos va permetre vore tot lo concert des de dalt. La millor vista possible. La retina inesborrable.

Tornarem a casa al ritme del batec d'un país petit que vol ser per caminar. I si avui parlo d'amor és per dir-vos que gràcies: per vindre, per ser-hi, per la complicitat. Per cridar tots a una que 'lo riu és vida' i fer-mos sentir invencibles en una comunió necessària que, malgrat no solucionar-ho tot, mos rescabala de massa pandèmia i tanta misèria partidista i mos demostra que hi som i que la revolució és una mica més possible si no dixem d'estirar fort per aquí i per allà. Ni que només fos per haver-mos pogut cantar i abraçar ja va valdre la pena la vesprada, que la casualitat va voler que fos una nit de lluna plena, com aquella en què Pere Quart remuntava la carena. Una ressaca emocional que em durarà de per vida.

Potser sí siga cert que només mos cal un desig d'amor, un poble i una barca. Potser sí que no era això, companys, i que allò que adés cantàvem als altres ara també val —malauradament— per a alguns dels nostres i tal vegada per això de vegades canto trist perquè no era això, companys. No, que no ho era però intentarem fer que ho siga. I mentre tot això ens arriba: vida! Puny amunt, apuntant fins allà on dorm la lluna blanca. Llàgrimes coll avall i mirades de reüll per compartir allò que sabem irrepetible. Una veu que no s'apaga, malgrat que haja decidit no tornar a usar-la en un escenari. Un retorn que alhora és comiat. Que tinguem sort. Que tingues sort, Lluís, en la serenor del teu capvespre.