Dorms sense despertador i no és cap de setmana. La llum s’escola per les ranures de la persiana envellida i les lleganyes comencen a desemperesir-se. Los llençols enrevoltillats. La pols suspesa dins l’aire dels rajos de sol que travessen la cambra. Sembla com si els puntets anessen descendint amb paracaigudes, a la mateixa velocitat que es desperten los teus somnis. Una habitació plena de paracaigudes xicotets que van surant i planejant pel cel de l’estança, sense acabar de caure mai del tot. Un moixó a l’ampit de la finestra se trau de damunt la galvana i de tant en tant cantusseja. De sobte, un record intens va trencant la boira de la somnolència. És lo record d’una absència… que, de fet, és lo mateix que dir d’una presència, perquè els que no hi són apareixen quan pensem en ells i d’alguna manera es fan presents.

Un petit corrent d’aire inesperat desvia suaument la trajectòria d’un grupet de paracaigudes. A un te sembla vore-hi escrit t’estimo. Estires lo braç i l’agarres amb força, capturant-lo dins la mà. Es fa fonedís. Repetixes en silenci, per a tu mateixa, aquella paraula. Hi ha t’estimo que volen dir t’estimava. De la mateixa manera que a les xarxes socials hi ha m’agrada que volen dir m’agrades. Estimem lo record. Aquella persona que era quan totes dues érem. L’enyorança ja ho fa això, té tendència a recordar només la part bonica de les històries que potser no ho van ser tant. O sí, però que van dixar de ser-ho i encara no sabem com.

Hi ha t’estimo que volen dir t’estimava; de la mateixa manera que a les xarxes socials hi ha m’agrada que volen dir m’agrades

Passa un núvol i lo raig de sol desapareix a poc a poc i amb ell la llum que et permetia de vore los paracaigudes. Ells seguixen volant però tu ja no els veus. Des de la distància emocional s’obvien los moments que et van fer dixar d’estimar en temps present. Lo pretèrit, però, no és rancuniós i dir en veu baixeta t’estimava és també conservar un fil de llum, com lo que acaba d’esfilagarsar-se pel pas del núvol. Lo solatge de l’afecte perdura al fons de la memòria i de tant en tant, quan ho remous com qui remena la tassa, aflora l’aroma del cafè acabat de moldre. Subtil. Embriagador. Com un camí ple de primavera.

Poses la ràdio i sonen Alanis Morissette i el seu Thank you. T’aixeques amb un mig somriure endormiscat i et fas un cafè amb llet amb l’esperança que aquella oloreta et retorne a la vivència. A la persona. A les persones. La memòria olfactiva també les té estes coses, juga amb tu i et pot transportar pel túnel del temps amunt i avall com aquell qui baixa a comprar lo pa i torna a casa en un pim pam. Thank you disillusionment. Thank you frailty. Meneges lo pòsit i et beus tota la tassa. I cantes: gràcies també (per què no?, penses) als moments de fragilitat. D’un glop te beus la vida que comença cada dia, malgrat tot. Thank you consequence. Thank you silence. Un missatge al mòbil. Una foto a la paret. Una abraçada llunyana. Un verb que es conjuga en present i vol dir passat i que quan lo diem en passat es fa ben present. I lo dubte de si caldria desaprendre per a poder tornar a sentir i de si tornaries a saltar de l’avió sense paracaigudes.

Montse Castellà
Opinió La Pirenaica Montse Castellà