Hi ha moments tan íntims que no tenen fotografia que els il·lustre, ni falta que fa. La pupil·la reté l'emoció, allarga la carícia. L'instant que caldria per enfocar la imatge o prémer el disparador robaria temps a la vida que alhora fuig i batega, precisa i exacta. En aquell ara i aquí, los ulls rellisquen a poc a poc pel moment present, com una gota de pluja es passeja pel vidre de la finestra. Volgudament lenta, la mirada atresora d'una llambregada cada racó i cada respiració per després, qui sap quan, tornar a passar la pel·lícula pel cinemascop del retrovisor humà i assaborir el regust dolç del goig d'haver sigut immensament feliç una tarda de gener, en un espai concret, amb una companyia única. No hi havia temps per traure la càmera, ni calia: la foto ja era a dins dels ulls, en aquell raconet just de pupil·la on ballava el foc de la xemeneia. Allí, hi brollava la veritat.

Viure el present és també imaginar-te a tu mateixa com vinguda del futur ataüllant l'escena que el teu jo d'avui contempla i intentar ser-ne plenament conscient mentre la vius, com aquell qui arriba a una nova ciutat i l'observa amb la mirada neta, àvida de certeses i carrers per estrenar. L'ull humà és capaç de detectar llums i ombres que l'obturador d'una càmera, per perfecta que sigue, no pot captar. Potser per això, sovint, no calen fotografies. La vivència perdura a la retina del cor, aquella que mai esdevé miop, o a la memòria olfactiva, aquella que sempre que la inhales et transporta al pretèrit perfet del subjuntiu atzarós i viable de la infantesa.

Mirar una fotografia antiga és com aquell quadre de Dalí: la persistència de la memòria, ple de rellotges tous sense pressa ni hora

En d'altres ocasions, en canvi, lo fet de trobar una vella foto al fons d'un calaix destapa tot un reguitzell de records que semblaven esborrats o fins i tot mai viscuts. La força d'una imatge, impresa en paper o tatuada al pols, pot transportar-te a anys llum, rescatar planetes adormits, submergir-te en una escala de caragol sense barana. Aquella energia és un cel obert, una evasió. Aquella imatge evocadora és la persistència de la memòria, com lo quadre de Dalí, ple de rellotges tous sense pressa ni hora. Fem fotografies per capturar el temps, per atrapar l'ànima. Escrivim per fer realitat la memòria. Per reviscolar l'experiència i fer-la tangible. Vivim per tornar tot allò que ens és donat. 

Més tard, amb complicitat i tendresa, mirarem al cel i farem silenci, amb la gratitud dels innocents i la humilitat dels qui renaixen cada dia. Deu ser bonic poder respirar sense haver de preocupar-se per sobreviure, tanmateix no em queixo pas: a mi m'agrada més congelar un brindis just quan les línies invisibles que dibuixen les nostres pupil·les es creuen. En aquell vèrtex es destapa la vida. No m'imagino un lloc millor per estar que aquest, ni una companyia millor que la teua. Com diu lo fotògraf Henri Cartier-Bresson: No m'interessa la fotografia, sinó la vida.