De menuda m’agradava pensar que existix un món paral·lel. Una mena d’univers coexistent al nostre. Natros no ho sabem del cert i ells no mos coneixen del tot. Però aquí estem. I pensava també, de menuda, que allí és on deu anar a parar tot allò que sentim i pensem i volem dir i volem fer però que no acabem de sentir, ni pensar, ni dir, ni fer. Per temor, pel què diran, per desconeixement, per covardia… La llista és llarga i mos minva la llibertat.

Segur que hi deu haver un món paral·lel a n'este, me repetia amb veu baixeta. Un món on hi entren i d’on en surten energies per a vore com ens va per aquí, a la Terra. Era també una manera de creure que allò que no mos permetem de sentir, pensar, dir o fer no es perd del tot sinó que algú, a n'este univers paral·lel, ho guarda a un calaix per a quan mos donéssem lo gust de recuperar-ho i ser, per fi, natros mateixes. Mentrestant, a algú altre li fa profit. Un préstec. Seria una espècie de dropbox de la prehistòria. Lo primer que va existir, abans que el núvol cibernètic mos absorvís amb pantalles, ordinadors, bluetooths, wifis i pendrives, que un dia mos electrocutarem, tant de cable i tanta connexió, tot fotrà un pet i voràs tu com haurem de recórrer al món paral·lel per trobar-hi les coses.

Los petons no es perden, les distàncies se salven tancant los ulls i no t’abracen mai per última vegada

Aquella xiqueta ha crescut. Aquella idea també. Continuo creient en lo món paral·lel, simplement que ell també s’ha fet gran. Com jo. Si hi ha justícia, a un univers paral·lel segur que els elefants cacen reis i els rius transvasen humans. La policia està al servei dels oprimits i no dels opressors i la justícia posa una bena als ulls dels corruptes i feixistes. Hi veig, a n’este món paral·lel, senyals de trànsit de perill on a dins del triangle hi ha persones, no aus, ni cabres. Elles saben lo que és la llibertat sense necessitat de travessar la porta interdimensional i buscar al calaix. Per això volen i salten.

Al món paral·lel los arbres talen destrals i els morts no es moren. Los petons no es perden, les distàncies se salven tancant los ulls i no t’abracen mai per última vegada. Allí, lo tercer món s’adorm cada nit sabent que els ordinals no existixen. Allí, les paraules són certes i volen dir lo que diuen: presos polítics o exili. Ni més ni menys. Ai, lo món paral·lel!, amb lo que m’han agradat a mi sempre les obliqües i perpendiculars. I així anem fent, sense ser conscients que cada vegada que recuperem un instant de vida travessem portes interdimensionals. Fem cap al calaix aquell que dèiem adés i recuperem la llibertat. I així anem fent, aferrant-mos a la intangibilitat, a un espai i a un temps que no existixen ben bé com a tals, com si no podríem canviar l’hora avant i enrere sense que aparentment passés res, tot i que este cap de setmana he tingut seixanta minuts menys per a estimar-te i això sí que m’empudega, aquí i al món paral·lel.