Sembla que, segons com, per a parlar en català a Catalunya has de demanar permís o perdó. I que si denuncies una vexació en este sentit, a sobre ets una intolerant, com a mínim. Que el català és una llengua minoritzada no ho descobrirem ara en este article i ja n’han parlat a bastament altres persones amb molta més expertesa que jo. Sense anar més lluny, la lingüista Carme Junyent, que acaba de ser distingida amb la Creu de Sant Jordi, explica que en els darrers vint anys s’ha empitjorat la situació més del que ella creia. “Si els catalans volem que la llengua sobrevisqui, l’hem de parlar sempre que puguem”, sentencia. Aquells qui no respecten la diversitat lingüística tenen la sensació, sinó la certesa (la d’ells), que prou magnànims ja són dixant-mos expressar en una llengua, segons ells, menor i que encara gràcies.

Fa poc més d’un any jo mateixa vaig ser-ne víctima, verbalment, d’una humiliació d’estes inversemblants i de la qual fins que no vaig penjar lo telèfon no vaig ser-ne del tot conscient. Vegeu-ne tots los detalls en l’article on en parlava aquí, així sabreu com va anar la cosa. Davant la gravetat dels fets, i aconsellada per la Plataforma per la Llengua (gran tasca la seua), vaig denunciar el cas. No vos pensésseu que és agradable que algú et maltracte així gratuïtament i encara menys haver de viure tot lo tràmit posterior de la denúncia i la burocràcia que suposa, però és que si callem davant les agressions, encara estarem més perduts. Per dignitat personal i col·lectiva, doncs, vaig tirar endavant amb la denúncia, sense saber si arribaria a algun port però amb la consciència tranquil·la que era el que havia de fer.

Val a dir que no és que jo demanés que se m’adrecessen en català, que podria haver-ho fet però respecto que algú no el sàpiga i canvio d’idioma si no m’entenen i m’ho demanen amb educació, sinó que directament vaig ser insultada pel simple fet de parlar en la meua llengua. La cosa canvia, xiquets. Un senyor, per dir-li d’alguna manera, responsable d’una immobiliària, va negar-se a atendre’m tractant-me de "mala puta catalana" cap amunt i impedint que una treballadora seua, que sí que parlava el català, m’atengués. Si a algú el tracten així només per parlar català a Catalunya, ja m’explicareu! Probablement, mai no denunciaria només perquè em parlen en castellà, però sí que ho faig si m’insulten i em maltracten verbalment per parlar jo la meua llengua i més si a sobre, per este fet, em neguen lo servei pel qual trucava.

No és que jo demanés que se m’adrecessen en català, que podria haver-ho fet, sinó que directament vaig ser insultada pel simple fet de parlar en la meua llengua

De resultes de tot plegat, ara la Generalitat ha sancionat amb 1.600€ l’empresa Barcelona Selecta, que a més ha reconegut los fets. No sanciona, però, els insults ni el tracte vexatori patits (vegeu los detalls a l’article que vos he enllaçat) sinó la negativa a atendre una clienta que es va adreçar en una de les llengües oficials. Tanmateix, per a mi és igual de greu, o més, la vexació personal que la lingüística, tot i que suposo que no és l’àmbit de treball de la Direcció General de Comerç, que és la que en última instància ha sancionat.

Vos podeu imaginar l’allau de trols que estos dies m’està atacant per xarxes socials arran d’esta circumstància. Ep! trols i persones de carn i ossos, que es veu que els hi cou i s’avorrixen. Doncs, que bufen! És un fet que em va passar a mi, que tinc una professió més o menys coneguda i potser per això ha tingut més volada, però hauria pogut passar-li a qualsevol. Amb mi, no obstant, ja em sap mal, van tocar os i vaig decidir no callar. Vos encoratjo a fer el mateix si vos trobeu en casos similars, que tant de bo que no! Lluitar servix i tota injustícia ha de ser combatuda amb fermesa.

Per cert, i per a acabar, a diversos llocs he vist que per a explicar la notícia es referien a mi com a cantautora i excap de gabinet de l’exconsellera Laura Borràs. Si voleu és un detall menor, però he de dir que em sembla una dada gratuïta. Sí, és clar que va ser un càrrec que vaig tindre i del qual me’n sento orgullosa, però no el considero rellevant per a la notícia. Per la mateixa regla de tres podria dir-se que soc exportaveu de la plataforma en defensa de l’Ebre, extertuliana de la Terribas o ex-alguna altra cosa. Val a dir, simplement perquè conste en acta, que quan vaig denunciar els fets no era cap de gabinet de Cultura (i faltaven dos mesos perquè se’m nomenés!) i que ara que ha sortit la resolució ja ni tan sols ho soc (de fa quatre mesos). Res, que una és lo que és i lo que fa et definix, i tant, però això últim va i ve, sense més.

Acabo amb un comentari a Twitter del company de la Catalunya Nord Aleix Renyé, que per sort no tot són misèries a xarxes: “La millor manera de fer saber a algú que no el considereu un ciutadà de ple dret al país és no parlar-li català”. Com diria ell, vualà.