Lo bon funcionament o no dels trens regionals i els rodalies va més enllà del servei en si que han d’oferir com a transport públic i s’imbrica en lo dia a dia laboral i personal dels ciutadans, en la qualitat de vida individual i col·lectiva. Per exemple, si la connexió Tortosa-Barcelona fos digna i adequada als temps actuals, natros, la gent del Delta, hauríem de poder fer lo recorregut en una hora i quart, aproximadament. Això faria inclús viable que jo pugués anar i vindre cada dia a treballar a Barcelona, ara que la meua faena és allí, o que un estudiant es pogués plantejar d’anar a la universitat i tornar a casa seua a dormir. Però tal com estan les coses és una qüestió implantejable. Llavors, quines opcions hi ha? Doncs te toca llogar un pis a Barcelona (vos estic preparant un article sobre les estafes i els preus sobrehumans dels lloguers que vos quedareu de pasta de moniato, perquè sí, jo també n’he sigut víctima). I la ciutat mateixa després s’adona que ja no pot créixer més i que hi ha l’espai que hi ha i que l’aire està poc net i que la despoblació dels petits municipis i que si gira i que si tomba. Les persones podríem viure al lloc on hem nascut i no dixar-mos un renyó en lloguers si els nostres trens fossen dignes.

Mireu, una frontera administrativa indica el límit entre comarques, províncies, nacions. Los criteris per a dibuixar-la sobre el mapa, històricament, han estat curiosos, dixem-ho així. Potser per això m’agraden tant les isoglosses, aquelles línies imaginàries que delimiten l’accent d’una parla i assenyalen lo límit d’un determinat tret lingüístic. Són flexibles, es contorsionen per a encabir realitats, al contrari de les divisions administratives, que massa sovint trossegen o separen unitats paisatgístiques, culturals i emocionals. Les Terres de l’Ebre, com a cruïlla dels Països Catalans, som flexibles, isoglossa, però se mos tracta rígidament, com a frontera. Això afecta també, i sobretot, les comunicacions i en especial los trens. Sent com som a la mateixa distància (pam dalt, pam baix) de Barcelona, València i Saragossa, les opcions de desplaçament amb transport públic que tenim a cada una d’estes ciutats són ben diferents en freqüències, en preus i en infraestructures adequades. Som al bell mig de tot i al mig de no-res a la vegada. I no, no és mala sort, és mala gestió; esta realitat la va tractar anit lo 30 minuts, que va dedicar el programa a parlar de rodalies.

Sí, d’acord, potser l’Ebre és una mica lluny, però tampoc no tant (a 200 km de Barcelona) i també segons des d’on se mire, esclar, perquè tot depén d’on claves la punta del compàs abans de fer la circumferència. Que de melics n’hi ha molts. Vatros trobeu admissible que sovint li coste més temps a un regional fer lo trajecte Barcelona-Tortosa que a un AVE fer el tram Barcelona-Madrid, que són 600 km? Parlo de més de dues hores i mitja. Per no parlar d’Ulldecona, de Móra la Nova o Flix. Les diferents administracions que gestionen un únic servei s’han convertit en lladres del nostre temps, mos roben temps de vida. No és un viatge, és un segrest: tu puges al tren però no saps quan en baixaràs, més ben dit, no saps quan te’n dixaran baixar i això, xiquets, és una vergonya. L’equilibri territorial no és donar a uns les sobres dels altres (que això, en vagons de tren, aquí baix, ja mos passa), sinó que és repartir la riquesa, siga poca o molta, sent equànimes, justos i sostenibles, perquè sinó, al final, haurem d’anar tots a viure a Barcelona i llavors la ciutat necessita més pisos, i es genera la bombolla immobiliària i la dels lloguers, i llavors la ciutat necessita més aigua, i s’han de plantejar transvasaments de l’Ebre (que maldita la gràcia que sent del Delta hagués d’anar-me’n a Barcelona per a trobar-hi  aigua del “meu” riu sortint per l’aixeta), i llavors la ciutat s’ofega sota un núvol de contaminació i no podem usar el cotxe i llavors mos diuen que uséssem lo tren… i ara podria sonar la música del dia de la marmota i ja ho tindríem.