Immòbil i enganxada a la cadira em vaig quedar quan es van obrir els llums de sala després de vore Una llum tímida, un musical que mos explica l'amor entre dues dones durant la dictadura franquista. Basada en la història real de dues mestres, Isabel i Carmen, es tracta de la primera producció de La Cicatriz, col·lectiu integrat per quatre noies jóvens i talentoses, que naix del desig de produir projectes artístics dins d’un context de feminisme i col·laboració. L'exquisida dramatúrgia -obra de l'actriu i cantant Àfrica Alonso Bada- i les magnífiques cançons de l'espectacle -compostes a quatre mans per la mateixa Àfrica i per la guitarrista Andrea Puig Doria- embolcallen una crònica d'amor, desig i lluita que fuig de la morbositat i el drama fàcils per a endinsar-se en les fronteres inexplorades d'un sentiment narrat amb gran delicadesa.

Per a ser capaços de recuperar el mapa complet que hi havia abans de la dictadura o del que hauria pogut ser sense ella (si és que fer-ho del tot serà mai possible) cal una cultura robusta i en majúscules que aborde els temes des d'una òptica multidisciplinar i transversal. Una sensibilitat valenta que ens ajude a pensar i a sentir col·lectivament, que rescabale la memòria que es va voler liquidar i pose al mig del debat l'estima i el combat. Perquè sí: la major tendresa sol vindre de l'activisme més pur. Una cançó, una obra de teatre, un llibre... has d'acabar d'escoltar-la, vore-la o llegir-lo i quedar-te commoguda a la butaca de l'auditori o del sofà de casa i t'ha de fer reflexionar. La veritat ben explicada mos ha de poder traslladar a altres èpoques -sovint no tan llunyanes- i ha d'aconseguir interpel·lar-mos de tal manera que necessitéssem un temps per a pair allò que acabem de descobrir a través de l'art. Una llum tímida ho aconseguix: en surts diferent de com n'has entrat.

Estem davant d'una obra que és veritat i intimitat. Un text deliciós i impactant que et posa els ulls plorosos i t'absorbix des del primer moment. La música en directe -guitarra i violoncel- esdevé una eina potentíssima per a contar la història de dues dones que s'estimaven, dues dones que van nàixer en una època en la qual treballar i resar era l'únic ordre del dia possible i on viure de debò estava prohibit. Elles, amb les seues eines i paradoxes, amb les seues abraçades i pors, es van rebel·lar davant d'esta realitat: no volien ser de color gris. Als seus ulls hi tenien la promesa d'estimar-se, lo seu nom les feia fondre i mai més no es van sentir soles d'ençà que es van conèixer. Amb l'exemple del seu afecte van combatre el temor d'acceptar que les coses no es podien arribar a canviar. "Jo ja no puc més dir-me que no" -canten- i per això van apostar pel 'sí', afirmant la seua condició de llibertat, tot i la repressió.

Totes les històries comencen amb una llum tímida i totes les històries mos recorden que el nostre passat existix, diu l'obra. Som lo que sentim, som tot allò que vivim i fins i tot allò que no mos vam permetre de viure. Si la nostra existència, quan ja no hi som, l'explica algú que no ens ha conegut prou o que contempla el món amb una mirada esbiaixada, correm lo risc de formar part d'una realitat incompleta, sovint inclús falsa. La història l'expliquen los vencedors, este és lo seu gran triomf: no només derrotar-te al camp de batalla si no també manipular després lo relat de com i per què va ser la guerra. La memòria històrica ha de ser un ampli ventall que abasti tots los angles que el pensament únic va voler amagar, ha de ser un prisma dels màrgens, l'apologia de les tangents.

Lo teatre és també memòria històrica perquè posa al mig del debat l'estima i el combat: la major tendresa sol vindre de l'activisme més pur. Una llum tímida ho aconseguix: en surts diferent de com n'has entrat

La de les dues protagonistes és una relació que conté amor i odi ("si havies de marxar no haver vingut"), esperança i frustració ("no sortir al carrer mai més, no m'importa gaire si tu hi ets"). L'amalgama constant de victòria i derrota que s'hi descriu ("no deseo vivir pero no quiero que Isabel viva sin mí") són l'essència mateixa de contradiccions i besades, com quan aquella cançó de Llach mos diu que només així, em deixo que tu em deixis; així només, et deixo que ara em deixis. Es pot estar malalt d'amor per algú (o per un país, com diu lo cantautor) però estimar no és una malaltia i durant moltes dècades lo franquisme va titllar l'amor homosexual de malaltís, de reformable, de pecat. I va (mal)tractar les persones que el sentien i el vivien enviant-les a camps de treball o obligant-les a sotmetre's a teràpies d'electroxoc que buscaven curar-les d'aquella suposada alteració anormal, d'aquella desviació. L'alçament de Franco no fou només empunyant les armes. Envair el teu lloc al món també fou un cop d'estat, com descriu l'obra, i les seqüeles foren duríssimes i encara en queden cicatrius.

Una llum tímida mos parla de persones que són casa sense parets, de peixos daurats, de soledats sonores, de silencis a cau d'orella, de records que s'escapen de l'ombra i recobren vida. L'obra em ronda pel cap com una boira des de que em vaig aixecar impressionada i colpida d'aquella butaca del teatre de la Filha d'Amposta, per la història que s'hi explica i per les brutals interpretacions. Les seues cançons -amb influències tan diverses com Damien Rice, Amaral o Russian Red- potencien la veritat que s'hi mostra com si fos lo somni d'una nit d'estiu, com si Isabel i Carmen haguessen de fugir d'Atenes sense tindre, però, altre lloc mundà on escapar-se. Seria una llàstima que us perdésseu este meravellós musical perquè com es canta durant la funció: "trobo que és injust que el món es perdi l'experiència de mirar-te".