Hi ha en literatura una figura retòrica anomenada metonímia que implica prendre el continent pel contingut (menjar-se tot lo plat, beure's la tassa) o la matèria per l'objecte (pintar un llenç, estendre la rentadora, en referència a pintar una tela o estendre la roba). També hi ha la sinècdoque, que implica reemplaçar una paraula per una altra, designant la part pel tot: Alemanya aprova els pressupostos, en lloc de dir lo govern d'Alemanya. En lo món de l'esport massa sovint passa un fenomen similar: es parla de futbol com si tot l'esport —o l'únic— fos este, com si tot fos masculí, com si no hi hagués res més. Lo dia que Laia Palau es retira de les pistes de bàsquet com a jugadora professional no ho destaca cap portada d'àmbit estatal ni nacional, cap diari esportiu o generalista. Res. Ni rastre. L'únic diari que hi posa l'atenció que es mereix i que li dona a la llegenda Palau lo reconeixement i protagonisme que li pertoquen és L'esportiu, vinculat a El Punt Avui, que li dedica la foto gegant que ocupa tota la portada i ho titula 'La més gran' (per cert, ja m'hi he subscrit, s'ho mereixen). La resta de rotatives res de res a la primera plana, ni foto, ni text (i per no faltar a la veritat, direm que només hem trobat un raconet minúscul a El Mundo Deportivo però sense imatge que ho il·lustre).

Volent ser curosa —i curiosa— he repassat les portades d'ara fa quasi un any, l'agost de 2021, quan es va retirar Pau Gasol, per allò de triar la mateixa pilota i fins i tot mateixa nacionalitat (espanyola) i mateix país (Catalunya). Totes, absolutament totes, en parlaven, tant de diaris esportius com d'informació general. Totes. Amb foto, gran titular, agraïments, bombo i plateret. S'ho mereix? Sí. I la Palau? També. Que es tracta d'igualar a l'alça, no pas a la baixa. No se sap gaire però, per exemple amb la selecció, Laia té més medalles que Pau i més internacionalitats (és la professional que més en suma). De fet, de les 15 medalles que té la selecció espanyola femenina, Laia Palau hi ha contribuït en 12 (i en té una més que Pau) i ha guanyat 6 bronzes, 3 plates i 3 ors en Europeus, Mundials i Jocs Olímpics. A més de tindre un palmarès equiparable —que ja no entrarem a comparar títol per títol— i haver jugat a lligues de cinc països diferents.

Només L'esportiu ha tractat Laia Palau com la llegenda que és. La resta de diaris, no ho van traure ni en portada. Una vergonya.

Després de 27 temporades a l'elit i a punt de complir 43 anys, es retira la jugadora més important que ha donat lo nostre país. Se'n va del parquet una de les millors esportistes de tot l'Estat i pràcticament ni rastre de Laia Palau a la premsa. Com és possible esta injustícia? Em fa pensar que potser l'auge mediàtic del Barça femení té a vore amb lo futbol i amb lo Barça, més que no pas en lo fet que siguen dones. I ja em sap mal dir-ho perquè les considero unes grans professionals i, més enllà dels camps i la pilota, estan fent una increïble i necessària tasca social i de visibilitat de la igualtat. Però, xiquets, lo raser mesura més la disciplina esportiva que el gènere.

Laia ha dixat petjada, tant dins com fora de la pista, amb lo seu caràcter i generositat. Amb una personalitat mig anarquista, mig llibertària i alhora amb una gran disciplina i estima per la vida i pel bàsquet, que jo també adoro i que he practicat fins fa no pas tant al club de la meua ciutat, Tortosa. Sé lo que s'arriba a sentir per este esport. Ella, a qui li agrada escapar-se amb Calixta, la seua furgoneta camperitzada, i voltar pel món i fer surf i anar al teatre i a concerts. Ella, que era la primera d'arribar als entrenaments, l'última en marxar-ne i la que més exemple donava. Ella, que quasi podria ser la mare d'alguna de les seues companyes d'equip i semblava de les més jóvens, per il·lusió i per físic.

L'esport, com ha dit en alguna ocasió ella mateixa, l’hauríem de valorar d’una altra manera: no va de glamur, va de superar els teus propis límits, de créixer, de ser solidària. No importa en quina disciplina, ni que siga masculí o femení. L'esport, i especialment lo bàsquet amb los seus valors i ideals, també pot contribuir a fer un món millor. Gràcies a l'Uni Girona per regalar-mos als aficionats i regalar-li a ella quatre anys més de carrera i a casa seua, Catalunya, quan ja semblava que potser anava a retirar-se cap al 2018. Gràcies, Laia, per la camiseta firmada fa anys —que ara em faràs buscar perquè no sé on redimonis la vaig desar—, gràcies perquè sempre podré dir que et vaig vore jugar en directe (a Fontajau) i gràcies per tota la teua trajectòria esportiva i d'exemple personal i professional. Servisca este article com a humil homenatge (i a vore si a la premsa escrita li cau una miqueta la cara de vergonya). Mos veem allà on hi haja una cistella i una pilota o una furgoneta a punt per a viatjar allà on siga i et convido a una cervesa. Gràcies, Palau!