Si els polítics catalans que negocien en nostre nom, o usant los nostres vots sense rentar-se la boca en aigua i sabó després de parlar-ne, sapiguessen fins a quin punt n'estem lo poble de desconnectats i cansats de la seua realitat paral·lela, potser dixarien de fer el mec. I sí, això va pels independentistes i pels que no ho són: floten a dins d'una bombolla de poder que els allunya del terra que calciguem la resta de mortals. Per sort, la seua ignorància -consentida i volguda o involuntària i innocent- desconeix fins a quin punt podem arribar a ser-ne de feliços sense ells.
Tampoc no convé dir-ho gaire alt perquè el dia que descobrisquen que no tothom té Twitter i que els que no tenim carnet d'enlloc no estem pendents de les seues criaturades -disfressades amb més o menys gràcia de necessitat vital per a seguir sent país- són capaços de canviar de tàctica i fer-mos pagar per somriure. L'abstenció de l'independentisme en les darreres eleccions -més enllà d'un fabulós 52 per cent que hem de fer valdre allà on calga i sempre que convinga- va lligat al desencís i al cansament amb com se gestiona l'objectiu, no pas amb la meta en si mateixa. Mentrestant, lo deteriorament de la seua credibilitat a ulls nostres és directament proporcional al lluïment dels seus egos envers natros.
Farem un debat constituent per a saber quin país volem ser i passarem del resignat i gris ja s'ho faran a l'empoderat i lluminós ja mos ho farem i, si convé, serà sense vatros perquè tal vegada compartim lo mateix cel però natros no som d'eixe món
La ignorància de qui mos governa -aquí i allà, a la nació i a l'estat- és tan supina que es pensen que estem tots pendents de les seues misèries quan el que realment volem és que s'entenguen i paren de barallar-se a través dels mitjans de comunicació en directe i en diferit, com les comissions de la Cospedal. I no, no salivésseu pas, benvolguts unionistes: ser crítics amb los teus no vol dir haver canviat de conviccions. Podem canviar de partit o maleir els mètodes dels suposadament teus -si és que hi ha cases d'algú- però sempre dins d'un mateix ventall i mantenint una ideologia, no com a Vallecas.
Quan la candela de la nostra vida s'estiga esgotant, la memòria viatjarà als records importants i latents i no, entre ells no hi seran les vostres disputes de parvulari, ni els vostres estira-i-arronsa pels càrrecs, que al final és el que més vos preocupa a la majoria. Al nostre retrovisor vital hi haurà abraçades, cels blaus, persones i passejades per la platja i les petiteses que ara voleu vestir d'essencials hauran quedat a un racó oblidat i xicotet. Ignorància no és desmemòria.
Afortunadament, estos plebeus que ara us mirem amb desgana coneixem la llibertat i no té res a vore amb la que vatros prediqueu ni amb la paraula que manipula l'Ayuso i el seu feixisme, primer camuflat i ara descarat. I la llibertat rau també en mirar el mapa sencer i no només lo rogle d'ara. Rau en saber que sou tan sols un graó més d'una escala llarga i alta, a estones sense barana i de caragol, que la gent anirem pujant malgrat vatros i no pas al vostre costat. I farem un debat constituent per a saber quin país volem ser i passarem del resignat i gris ja s'ho faran a l'empoderat i lluminós ja mos ho farem i, si convé, serà sense vatros perquè tal vegada compartim lo mateix cel però natros no som d'eixe món.